Opinió

Tribuna

És l’Estat

“Pretendre que una trentena de diputats catalans independentistes i autodeterministes facin que un govern posi en qüestió l’Estat és somiar truites

He escoltat la primera intervenció de Pedro Sánchez en el debat d’investidura i em poso a escriure l’article abans que se sàpiga el resultat final. Però, des d’un pensament estratègic poca cosa canviarà en el conflicte de l’Estat contra la majoria de la societat catalana. Massa sovint posem l’atenció en el govern, quan el marge de maniobra d’aquest al si d’un règim consolidat és escàs. I el mateix règim té molts cops una clàusula de seguretat en el mateix estat i els seus aparells.

Desvestim les capes de la ceba. El conflicte que involucra Catalunya afecta la capa més profunda, el cor de l’Estat, la seva territorialitat i el domini dels seus aparells. Per tant, sense posar en marxa estratègies que afectin algun dels pilars d’aquest Estat, ni el règim que l’embolica ni el govern que ho gestiona mouran res de substancial en la solució del tema. La història ens diu, però, que ha estat en moments de crisi de règim quan l’Estat ha tingut alguna possibilitat de ser modificat, ja sigui en la seva disposició territorial ja sigui en la composició dels seus aparells. Estem parlant ara de monarquia, del sistema de partits majoritaris hereus del franquisme o de la transició pactada amb aquest. El règim ha afavorit les derives més autoritàries, partidistes i corruptes de l’Estat. Atacar aquesta deriva antidemocràtica no és fàcil però té més possibilitats de trobar aliances més enllà dels cercles autodeterministes. Finalment, la capa més superficial del règim són els governs. I en el marc d’aquest règim només n’hi ha de dos tipus: el centredreta espanyolista del PSOE amb crossa a l’esquerra o crossa a la dreta; o bé la coalició de partits post, tardo i neofranquistes.

En cap dels dos casos cal esperar res que posi en risc el règim; i menys l’Estat per part d’aquest governs. Ara bé, la pregunta és si tenim dissenyada ja l’estratègia per vinclar alguna columna de l’Estat i desestabilitzar-lo prou perquè passi a estar en l’agenda política europea. La resposta és, encara no. S’apunten formes, però la inconsistència del relat per part dels protagonistes de la mobilització democràtica a Catalunya la fan llunyana. Llavors a què es pot aspirar mentrestant? A fer que l’anella més feble del sistema de partits del règim i que alhora és la seva principal coartada, el PSOE, posi en evidència el seu caràcter. Només amb un govern en minoria, condicionat pels republicans, es posarà a prova cada dia el seu tarannà.

El discurs de Sánchez mostra un cop més allà on es troba còmoda la progressia de la cúpula socialista: drets de gènere i LGTBI, gestos simbòlics antifranquistes i pinzellades de política social. I parlar d’Europa per superar fronteres interiors. Així doncs pretendre que una trentena de diputats catalans independentistes i autodeterministes facin que un govern, darrera capa de la ceba, posi en qüestió el nucli dur, l’Estat, mentre no s’hagi commogut aquest, és somiar truites. Quins objectius, essent difícils, són més practicables per tal de forçar el PSOE? Posar sobre la taula de forma sistemàtica i sense pietat un programa d’extracció del franquisme dels aparells de l’Estat, de les institucions del règim; d’homologació amb les democràcies més avançades canviant el poder judicial i policial, investigant i buidant les clavegueres de l’Estat, promovent una autèntica memòria històrica antifranquista...

I mentrestant reforçar la mobilització enfront de l’Estat, democràtica, no violenta i en els seus cinc vessants fonamentals: 1. reclamació sistemàtica de diàleg entorn d’un objectiu democràtic massiu; 2. manifestacions i denúncies tradicionals; 3. accions perllongades de no cooperació plenament legals; 4. construcció d’alternatives en tots els camps a les estructures econòmiques i mediàtiques del poder; 5. accions de desobediència civil, voluntàries, ben programades i acompanyades. Dels quals a Catalunya hem exercit els darrers anys només el primer i el segon. Tenim més de tres milions de ciutadans consumidors disposats a exercir les vies tercera i quarta de no cooperació i creació d’alternatives; i segurament alguns centenars de milers disposats a fer alguna acció de l’àmbit cinquè, directament de desobediència civil.

Fem-ho. Perquè, acabin votant el que sigui a Madrid, el tema de fons persisteix. Que els diputats exerceixen de guerrilla parlamentària per posar en evidència cada dia el règim. Que el govern i els ajuntaments amb el seu bon govern mantinguin intactes les trinxeres d’autogovern social en favor de la majoria. I que cadascú estigui al seu lloc i no tothom fent papers que no li pertoquen; o no fent-ne cap.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.