Opinió

Tribuna

De models, ja no en volem?

Encara que vostè m’ho negui, li asseguro que els joves d’avui dia no accepten que se’ls digui què han de fer. A més que l’adolescent està en contra –per sistema– del que se li mani, resulta que la cultura que ens envolta ha canviat. De debò. Abans –encara a memòria humana– sentíem: “Fixa’t en aquell noi o en aquella vaileta: veus com estudia o com ajuda a casa?” Doncs, “Tu hauries de fer el mateix, sapastre!”. I ens queia un clatellot. Això s’ha acabat: no només el clatellot, sinó aquest to hiperpaternalista que –com diria John S. Mill– només sembla vigent per a infants o per a discapacitats per prendre decisions.

Ara cal raonar, cercar un consens, convèncer per les bones. I no només amb els grans, sinó ben bé des dels 11-12 anyets, en aquella “micromaduresa” inicial. L’Estat fixa en 18 anys una imaginària frontera entre el que és imputable a la família –en fa responsables els pares– i qui ha d’assumir-ho ja tot. Conec –com vostè– noiets i noietes responsables i, en canvi, adults en qui brilla la “síndrome de Peter Pan” (Dan Kiley, 1983), trastorn psicològic no reconegut encara (absent al DSM-5, del 2013), que il·lustra una èpica immaduresa, massa freqüent en la societat postindustrial. Centro el tema: calen o no calen els models per actuar moralment, amb responsabilitat? Fa algun servei dir-li a algú: “Fes les coses com aquell, i les faràs bé”? La resposta estàndard és: “No!, ni de bon tros.” T’esbaten: “Jo soc l’amo de la meva vida i faré el que vulgui.” La gent no vol pautes, però van errats: i els ho argumentaré.

La filosofia pot ser criticada per poc eficient o productiva, però no conec cap filòsof –mínimament reconegut– que fos imbècil. I sobre actituds i comportaments “modèlics” han escrit força: des d’Aristòtil fins a Nietzsche. Cobreixen vint-i-dos segles de pensament. Marc Aureli (s. II), emperador i filòsof, admet que els exemples d’altres ens inspiren, però insisteix també que això mai ens ha de fer dependents, perquè no hi hem d’estar lligats. Aquest estoic destaca el valor de l’autosuficiència, l’ataràxia (mot d’origen grec, ben valuós), per tal que el qui ens guiï sigui un “mestre interior”, esdevenint així els nostres propis líders. Aleshores, ¿visca els “models ideals” però que no se’ns imposin?

No anem tan ràpid. Al segle XVIII, el gran Kant ens dirà que no, que mai s’han obeir les referències arribades de l’exterior, les que anomena “hipotètiques”, només faltaria! Hem de conduir-nos de manera autònoma, segons una llei formal, categòrica, objectiva, universal, i sobretot “freda”! L’heteronomia ens hauria d’avergonyir. Tot i així, la tesi del prussià fa llufa quan admet el valor dels bons exemples, aquells que ens “encoratgen a seguir allò que la llei ens mana” (la llei que donem nosaltres mateixos, és clar). Per tant, en breu: al segle XXI ens creiem més macos que ningú, lliures i autosuficients com els déus, però cerquem en qui emmirallar-nos, ja sigui en un vailet d’una sèrie o en aquella professora tan eixerida que vam tenir. Ai, senyor, si en Marc Aureli o en Kant aixequessin el cap!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.