Una comunitat fracturada

Durant mesos i mesos, els catalans ens hem sentit a dir constantment que la nostra societat es trobava profundament fracturada per culpa dels partidaris de la independència. Segons aquesta teoria, naturalment interessada, la sola pretensió de presentar pacíficament una proposta política de separació d’Espanya havia implicat l’obertura d’una trinxera que, irremeiablement, havia dividit els catalans en bàndols irreconciliables. Prosseguir després en la voluntat de celebrar un referèndum –davant la negativa de l’Estat d’acordar-lo a la manera dels britànics– havia aprofundit la bretxa social, de manera que ja mai més no seria possible l’aspiració, tan àmpliament compartida fins llavors, de fer de Catalunya un sol poble. Sempre segons aquesta visió, les altres idees polítiques contraposades i les evidents diferències socials eren perfectament assimilables en un context democràtic: per contra, l’aspiració a exercir el dret d’autodeterminació, això no podia ser de cap manera, perquè el sol fet de plantejar-ho partia pel bell mig la societat catalana.

Era, naturalment, un intent de culpabilitzar i estigmatitzar una proposta política tan legítima com qualsevol altra, com totes les de signe democràtic que circulen dins i fora de la societat catalana, des del socialisme i l’ecologisme fins al liberalisme i el conservadorisme més explícits. La versió pròpiament política d’aquest estigma es manifestava en la insistència de Pedro Sánchez de repetir una i altra vegada que no existia un conflicte polític entre Catalunya i Espanya sinó una divisió política entre catalans provocada per l’independentisme. Corria, també, com és prou sabut, una versió pintoresca d’aquesta manera de veure les coses: aquella que sostenia que, d’ençà de l’inici del procés, les famílies catalanes ja no podien reunir-se ni tan sols per celebrar el dinar tradicional de les festes nadalenques.

Bé, les coses han anat com han anat i, per si fos poc, la nostra vida s’ha vist alterada d’una manera radical per una pandèmia terrible. Però vet aquí que ha arribat el torn d’unes eleccions a la Comunitat de Madrid i s’han disparat totes les alarmes. Molta gent que semblava dormint a la palla ha descobert tot d’una la virulència del feixisme i s’ha espantat de debò quan ha vist l’ou de la serp que havien anat deixant covar. Entre altres mostres de ceguesa, tots els suports havien estat bons fins ara si es tractava de salvar la unitat d’Espanya a tot preu i combatre les pretensions dels catalans. Però vet aquí que aquells antics aliats han anat mostrant el seu rostre més autèntic i ara tot han estat corredisses per traçar les línies vermelles necessàries, davant el risc de veure la Comunitat de Madrid governada per una aliança entre el PP i Vox. I la campanya electoral, com no podia ser d’altra manera, ha mostrat amb cruesa la dicotomia de les posicions, “democràcia o feixisme”, diuen els uns, amb tota la raó, mentre que els altres repliquen que “socialisme o llibertat”, en una formulació tramposa i peregrina de la llibertat que, arribant fins a la degradació i a la caricatura més absurda, es tradueix a poder tenir tots els bars oberts a totes hores i a poder canviar de parella quan vulguis i no trobar-te-la mai més!

Ha estat, certament, una campanya duríssima, marcada per la deriva populista de la presidenta madrilenya i les amenaces de Vox. Ha estat l’hora, doncs, de preguntar-se sincerament si la societat madrilenya és o no una comunitat fracturada. Amb tot el dolor de l’ànima, molts espanyols han hagut d’admetre que sí, perquè ja no es troben separats per la confrontació de projectes polítics diferents i legítims –com ha passat i passa a Catalunya–, sinó pel xoc entre la democràcia i l’amenaça feixista. El risc és cert i molt seriós, i ha fet bé l’esquerra madrilenya de mostrar-ho amb tota evidència. Així, doncs, potser ara algú s’haurà adonat que certes fotografies i certes connivències jugaven amb foc, i que el risc real de divisió no es troba pas en l’interior del joc democràtic, sinó entre aquells que volem preservar-lo i aquells altres que, tant sí com no, pretenen destruir-lo.