Opinió

Tribuna

L’art com a manera de viure

“De Miquel Martí i Pol a Ramon Pujolboira, dos homes que compartien l’afany de compromís vital, professional i social.

Més que mai, celebro totes les dates que tenen sentit per a mi. Són dies en què recordo persones estimades que he tingut la sort de conèixer i amb qui he pogut compartir experiències artístiques o moments de vida significatius. De manera que cada tardor em porta dos noms –dos amics– que admiro: el poeta Miquel Martí i Pol i el pintor Ramon Pujolboira. D’aquí a poques setmanes, un i altre rebran homenatges que recorden la pervivència del seu llegat literari, artístic i humanista. Amb en Miquel, vam coincidir per primera vegada com a membres del jurat d’un dels premis Ciutat d’Olot; poc després, vaig fer amistat amb en Ramon, fet que ens portaria a conèixer el Marroc, juntament amb les nostres parelles.

Ells dos ja es coneixien arran d’un viatge a la vall d’Aosta italiana, on Pujolboira havia donat a conèixer l’obra poètica de Martí i Pol, que hi va ser guardonat amb el premi internacional Nósside. Ambdós entenien l’art no tant com un afany de comprendre el món sinó com una manera de viure la vida. Tots dos estaven units pel desig d’aprofundir en l’observació i la recerca artística i per una capacitat d’esforç extraordinària; compartien, a més, la voluntat de compromís social i un tret comú de personalitat: la implicació de persona i obra, de manera indestriable. Tenien el do de convertir la reflexió constant sobre el món i la vida humana en art –poètic l’un, pictòric l’altre– perquè els interessava tot: la paraula, la filosofia, l’art, la política, el paisatge...

Pujolboira va ser cofundador del col·lectiu d’artistes empordanesos Grup 69, tota una generació de pintors amb gran projecció artística entre els quals hi havia també Josep Ministral, Daniel Lleixà, Lluís Roura i Ricard Ansón. Pujolboira dominava l’acrílic amb una tècnica pròpia rigorosa i ha deixat un gran llegat que perdurarà: pintures i escultures inspirades sobretot en l’Empordà, la Mediterrània i Fes, i obres de gran envergadura com el timpà i la reixa de l’església de Sant Pere de Figueres o els murals que presideixen els altars de diverses esglésies (Santa Coloma de Farners, Albons i l’Estartit, on va quedar un absis inacabat que la pintora Cathrine Bergsrud va concloure aviat farà un any).

Amb relació A Miquel Martí i Pol, perviu entre nosaltres com una de les veus poètiques més remarcables i populars. Ben aviat, a l’entorn dels divuit anys de la seva mort, la fundació que porta el seu nom ha organitzat unes noves jornades dedicades al poeta en diferents poblacions del país (el 3 i 4 de novembre), amb espectacles poètics, itineraris literaris, homenatges populars i el lliurament dels premis literaris, artístics i pedagògics M.M. i Pol. Sota aquest mateix impuls de divulgació, l’any vinent se celebrarà el 50è aniversari de la publicació de La fàbrica. Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir d’ell, amb poemes que s’emmarquen en el corrent literari de la poesia social; més tard, vaig gaudir a fons amb L’arrel i l’escorça i tots els poemaris posteriors. Martí i Pol i Pujolboira eren lectors àvids i els interessaven autors com Puixkin, Maiakovski, Pavese o Whitman. També admiraven el llegat hel·lenístic. Sembla estrany que la seva relació hagi donat només un únic fruit artístic: una carpeta amb gravats i poemes sobre el mite d’Ícarus, un tema que segurament devia propiciar Pujolboira, sempre fascinat per temes de la Mediterrània –sobretot d’Empúries–, la llum, el paisatge, els elements simbòlics de la mitologia grega, elements onírics i la presència de la figura humana.

En Ramon, que aviat serà homenatjat a l’Escala –prop de l’estudi pictòric d’Albons, on va crear bona part de la seva obra i on s’acaba de constituir també una fundació homònima– s’inspirava sovint en la poesia, deia que el valor més significatiu que pot tenir un poema és el de “fer volar”. Va deixar escrit en un dels llibres de pintures que va editar en vida: “La Mediterrània està amenaçada per les orientacions insostenibles del model actual de desenvolupament. L’aigua, l’aire i les terres es deterioren de manera preocupant. Hauríem de fer cas al consell dels ecologistes i crear alternatives a les rutines actuals en els camps de la producció i el consum. Encara no és massa tard.” Vull pensar que no és tard del tot i avui recordo dos homes que compartien l’afany de compromís vital, professional i social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.