Juliette

Deu ser perquè és una actriu que m’agrada especialment, però el cas és que de les poques coses que em van fer passadora la gala dels Goya va ser la presència de Juliette Binoche: algunes coses substancials del cinema dels últims quaranta anys passen pel seu rostre, un misteri entre la transparència i la màscara. No sé si va poder semblar que Binoche deia algunes coses estranyes en rebre el Goya Internacional. Coses com ara que no creu que el premi fos per a ella: “És pel desig ardent que m’envaeix, pel foc que m’habita, però que no em pertany. Només soc un instrument d’aquest desig ardent, que em submergeix en l’abisme amb la por al ventre.” De fet, potser de manera més simple, va expressar la mateixa idea (cosa que també deu haver fet en altres ocasions) en ser-li concedit fa uns mesos el premi Donostia com a reconeixement al conjunt de la seva carrera: “Crec que no interpreto, sinó que soc interpretada: com si alguna cosa passés a través meu que no soc jo.” Com si es tractés d’una possessió. Juliette Binoche ha treballat amb un munt de grans cineastes: Godard, Techiné, Carax, Malle, Kieslowski, Akerman, Assayas, Kiarostami, Hou Hsiao-hsien, entre d’altres. I, a Ningú no vol la nit, també amb una cineasta espanyola, Isabel Coixet, qui va lliurar-li el Goya. Tanmateix, quan va tenir ocasió, l’actriu francesa va fer referència a Sevilla a un altre cineasta que també considera espanyol: Albert Serra, a qui va elogiar, mostrant estranyesa pel fet que Pacifiction no fos nominada als Goya. No sé si algú li va explicar que els acadèmics del cinema espanyol no hi compten, amb Serra, i que molts ni deuen haver-ne vist els films, amb la intuïció (si no és la certesa) que no són del seu gust.