Opinió

A la vora de...

Josep Maria Espinàs

El clam

Quan veus la multitud que es llança al carrer per celebrar la victòria del Barça, hi ha una cosa que et cau als peus, i no és pas l’ànima, sinó l’escepticisme. El descoratjament, la desconfiança que, tant si vols com si no vols, et provoca la contemplació de l’escassa evolució política del país, es desprenen com una pell sobrera damunt la veritable pell, i et sents altra vegada nu en el propi entusiasme i pur i fort en la il·lusió que encara és possible allò que és necessari.

Calia mirar amb ulls ben oberts l’explosió col·lectiva del darrer dimecres, no tan sols a la Rambla –però sobretot a la Rambla, és clar–, sinó a tots els barris de Barcelona i a totes les ciutats de Catalunya. L’atzar va fer, a més, que jo veiés el partit davant un televisor públic, i tenia, al meu costat, tres senyors que parlaven castellà i a l’altra banda un valencià i un mallorquí. Tots estàvem perfectament d’acord. El mallorquí deia: “Aquesta segona part passarem pena”. La comunitat era absoluta. Un dels senyors castellans va dir, referint-se a un altre espectador que seia més enllà: “És un cas. Home, nosaltres no som d’aquí, però ja fa quaranta anys que hi vivim, i el nostre equip és el Barça. Però aquell... ja fa deu anys que és a Catalunya, i encara no parla d’altra cosa que del Reial Madrid”. Quan el Barça va fer un gol, un altre espectador castellanoparlant s’alçà i cridà: “Visca el Barça!” L’adopció del Visca i, sobretot, l’adopció de la bandera catalana per a celebrar una festa o una victòria que és considerada com a pròpia és un fet que té un abast social i polític considerable. La fraternitat ramblística de l’altra nit era una manifestació de caràcter nacionalista. Ja sé que les mentalitats exigents i els convençuts que només hi ha una manera de fer política hauran trobat o trobaran que no és pel camí del futbol que es pot arribar a l’autèntica “conscienciació” i a d’altres realitats plenament reconfortants. Tinc la impressió que s’equivoquen. El futbol no ho és tot, evidentment, però hi ha gent que només a través del futbol ha pogut fer el pas, el primer pas, d’identificació amb Catalunya. Escric aquestes ratlles mentre passen, pel carrer d’Aragó, dotzenes i dotzenes d’autocars que tot just arriben directament de Basilea. Són aquella gent que omplien l’estadi suís amb les nostres banderes. Són els qui justifiquen aquelles paraules del “Cant del Barça”: “Tant se val d’on venim, / si del sud o del nord: / ara estem d’acord”.

A la seva manera, el Barça sempre ha estat una mena de “partit nacionalista català”, un agermanament interclassista i una plataforma integradora dels antics i dels nous catalans. Per a molts, la sorpresa ha estat que amb l’arribada de la democràcia la militància catalanista dels “culers” no s’ha aigualit; jo diria que ha passat el contrari: s’ha fet més rotunda. Potser caldria treure’n la conclusió que el poble, en aquests moments, té l’instint de potenciar fins al màxim allò que pot constituir una “instància unitària”. Els partits fan una feina, però no poden fer tota la feina.

La bandera del Barça rep, de la bandera catalana que flameja al seu costat, la confirmació que és un símbol respectable d’identitat col·lectiva. I la bandera catalana rep, de la bandera del Barça, una lliçó política molt útil per a qui la sàpiga llegir: perquè, a la bandera del Barça, cap partit, cap grup ideològic, de cap tendència, no ha gosat posar-hi la seva “marca” particular. I no ens enganyem pensant que no ho han fet per tal de no “polititzar” la bandera blaugrana; la cosa és més profunda. La cosa és que la bandera ja és molt “política”, molt representativa, precisament perquè no duu cap signe discriminador.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.