Sentit d’estat

Ja són més de deu anys de procés independentista i el sentit d’estat ha aparegut en comptades ocasions. Sembla el menys comú dels sentits entre la classe política, com el sentit comú és el menys comú dels sentits entre la majoria de la gent.

Després dels resultats electorals del 23-J, els partits independentistes tenen una gran oportunitat per ressituar-se en la posició que mai haurien hagut d’abandonar. No vam arribar a l’1-O per deixar-ho estar o per només pressionar l’Estat espanyol ni per refer el discurs presentant-ho com un pas necessari en una llarga lluita per l’alliberament nacional. Les oportunitats cal saber aprofitar-les. L’estratègia independentista passava per crear les condicions adequades per desbordar l’Estat espanyol i fer-ho de la manera més ràpida possible. Això ens va portar al 9-N (2014) com a pas previ i imprescindible per celebrar unes eleccions plebiscitàries tres mesos després i rematar la jugada, sense deixar temps a l’enemic per situar-se adequadament en el camp de batalla. El president Mas va tenir sentit d’estat. El president d’Esquerra, no. El sentit comú havia de portar-nos a fer costat a la persona que havia sabut interpretar la transcendència del moment i, en canvi, va ser defenestrat sense contemplacions.

Després vam entrar en temps de pròrroga. Va aparèixer en escena un quasi desconegut en l’escena política catalana i, almenys de portes enfora, tot semblava anar com una seda fins que el nou president va començar a guanyar confiança en si mateix i popularitat entre les bases del moviment. Va saber protegir-se dels dimonis interiors i va encarregar la responsabilitat d’organitzar l’1-O precisament a qui més havia fet per fer caure el president Mas. La celebració del referèndum va ser un èxit, ateses les circumstàncies prèvies i la violència d’estat del mateix dia. Mentre una part de l’estat major del procés defensava, el migdia del mateix dia 1-O, que ja es podia desconvocar el referèndum perquè l’objectiu ja s’havia acomplert, una altra part –amb el president Puigdemont al capdavant– defensava que calia arribar fins al final. Per als primers, l’objectiu era pressionar l’Estat espanyol i amb les càrregues policials i les reaccions internacionals que s’estaven produint ja n’hi havia prou. Uns i altres, però, sabien que no estaven preparats per arribar fins al final, especialment si –com estava passant– l’Estat espanyol emprava la força per impedir-ho. Era una lluita desigual entre els qui tenien sentit d’estat, posant la seva imatge internacional en perill però mantenint el seu poder sobre Catalunya, i els qui –sense sentit d’estat– només havien pensat en la negociació com a única via de sortida.

Arriben les eleccions espanyoles del 2019 i mentre que a uns només se’ls acut continuar negociant en una taula de diàleg que, quatre anys després, només ha portat a l’indult dels presos polítics d’alt nivell, els altres maldaven per recompondre un partit estructurat en tendències però amb importants desavinences sobre l’estratègia a seguir per fer valer l’1-O. I així hem arribat a les eleccions del 23-J i a la possible repetició d’eleccions, un escenari que, des del 2015, s’ha produït dues vegades.

La tercera serà la bona? ERC ha mantingut, en la línia impulsada per Otegi, la seva intenció de donar suport al líder del PSOE. No han sabut gestionar el tempo. De retruc, Junts s’ha trobat amb tots els trumfos a la seva mà.

Tenir sentit d’estat, en aquesta situació, vol dir molt més que posar un preu alt al PSOE per ajudar a investir president el seu candidat. El màxim interès del moviment independentista no pot ser cap altre que debilitar l’estat opressor i posar el règim del 78 contra les cordes. L’amnistia, la petició de disculpes al poble català pel comportament de les forces repressives l’1-O i el reconeixement del dret d’autodeterminació són un preu just. Massa alt per als defensors del règim, segur, però mínim per al moviment independentista.

Tot això portarà, sens dubte, a la repetició d’eleccions, una i potser més vegades. Acabarà portant, per sentit d’estat, a un pacte PSOE-PP i a la reforma de la llei electoral per impedir que els nacionalistes bascos i catalans puguin tenir el pes que tenen ara. No ho dubtem i preparem-nos per a aquest nou escenari de conflicte obert entre Espanya, Euskadi i Catalunya. Un escenari que ha de portar el règim del 78 a començar el compte enrere per implosionar. Un nou escenari que revifarà el moviment independentista i ha de facilitar que ERC estigui al costat bo de la història. Serà la nova gran oportunitat que, aquesta vegada sí, haurem de saber aprofitar.