A molta gent li pot semblar que no, però anem directes a la repetició d’eleccions. Serà la tercera vegada des de 2015. El cicle de més de 30 anys en les que si un dels dos grans partits no obtenia la majoria absoluta, en tenia prou amb el suport de PNB i/o CiU per formar govern, va tancar-se el 2011.

Entre les eleccions del 2011 i les de 2015 hi va haver canvi de rei, però el fet més rellevant –electoralment parlant– va ser l’esclat del procés independentista a Catalunya i la seva gestió per part del govern Rajoy. El salt de Ciudadanos de la política catalana a l’espanyola va fraccionar l’espai de la dreta i l’aparició de Podemos i les seves adaptacions regionals va fer baixar el vot del PSOE als mínims històrics des de la instauració del règim del 78 i a la desaparició de les successives marques electorals del partit comunista.

El 2015 comença una etapa en la que sembla impossible que es tornin a produir les majories absolutes de PP o PSOE i, per tant, caracteritzada per la necessitat d’establir coalicions per formar govern. Una novetat difícil de pair en un país de blancs o negres, de tot o res. I encara més difícil quan, per formar govern no n’hi ha prou amb aplegar els partits del mateix bloc –dreta o esquerra– i cal recórrer al suport dels partits nacionalistes catalans, bascos i gallecs, la majoria d’ells clarament independentistes.

En aquests darrers anys la suma dels partits nacionalistes catalans i bascos s’ha situat entorn dels 25 diputats, llevat de les eleccions del 10-N de 2019, que va arribar als 32, gràcies sobretot a la forta pujada d’ERC i de Bildu. En les recents eleccions del 23-J, s’ha tornat a la normalitat dels 25, tot i que Bildu ha seguit pujant i, per primera vegada, ha superat el PNB. ERC, que en les eleccions de 2015 havia superat CiU per primera vegada, ara veu com la pèrdua de 8 dels seus anteriors 15 diputats la situen al mateix nivell que Junts, la marca que s’identifica amb l’espai abans ocupat per CiU, que només queda un diputat per sota del seu major registre des de l’inici del procés independentista. És evident que l’abstenció d’una part important de les bases independentistes, xifrada en uns 700.000 vots respecte de les eleccions del 10-N de 2019, ha castigat sobretot ERC, però no només.

Dues repeticions no són suficients per extreure’n conclusions fiables, però n’hi ha tres de significatives:

1. El partit guanyador repeteix victòria

2. Es redueix la diferència de diputats entre blocs (dreta i esquerra)

3. El tercer bloc esdevé encara més decisiu

Si aquesta tendència es manté, amb els resultats del 23-J a la mà, la repetició d’eleccions no hauria de fer por ni al PSOE ni als partits del tercer bloc, però hi ha dues circumstàncies que poden modificar aquesta tendència. Per una banda, l’explotació per part de la dreta de les “concessions” fetes pel PSOE als independentistes catalans i, per l’altra, el més que possible augment del nombre de diputats dels independentistes catalans precisament gràcies a les reparacions mínimes arrencades al PSOE a canvi de votar la seva candidata a presidir la mesa del Congrés. Aquest possible augment de diputats independentistes aniria en detriment dels resultats del PSOE a Catalunya, cosa que encara donaria més poder de negociació als partits independentistes, molt probablement liderats per Junts gràcies a la seva més que demostrada capacitat de negociar en aquestes circumstàncies.

Ateses aquestes circumstàncies, el PSOE és el més interessat a no anar a la repetició d’eleccions i, en canvi, Junts és la formació més interessada a repetir-les. I tot està en les seves mans... perquè sembla altament difícil que PP i PSOE es tornin el favor que es van fer després de la primera repetició, abstenint-se un en benefici de l’altre (però que pot passar després de la repetició).

Estem, doncs, davant d’una nova gran oportunitat i, molt probablement, l’última en molts de temps. Ara més que mai toca tenir sentit d’estat i renunciar al benefici propi a favor del projecte nacional. Tot i que, ara per ara, veig Junts molt més disposada a fer-ho, tampoc es pot descartar que sigui ERC qui faci la proposta, encara que sigui per salvar els mobles i evitar una nova davallada.

I la proposta no pot ser altra que una que deixi ben clar que entrem en una etapa de confrontació democràtica entre un estat emergent i un d’incapaç de reformular-se per ser un estat realment plurinacional, amb totes les conseqüències... que són moltes!