Confrontació democràtica

L’1-O, l’Estat espanyol va actuar a la desesperada per impedir el que hauria estat pitjor pels seus interessos, tot i el descrèdit internacional que li va comportar. L’aplicació del 155, beneïda pels dos grans partits valedors del règim del 78, va ser la confirmació que es tractava d’una política d’Estat. Després d’una nova repetició d’eleccions (la tercera vegada en 8 anys), PP i PSOE faran tot el que estigui a les seves mans per evitar-ne la implosió definitiva.

Serà la constatació final de la confrontació entre dues visions antagòniques: la construcció d’una nació espanyola a partir dels poders de l’Estat i la construcció d’un Estat plurinacional que fos vist com l’Estat comú de totes les nacions que avui el conformen. Serà el fracàs dels qui van acceptar la Constitució del 78 com el marc polític que permetia passar d’un Estat dictatorial a aquesta concepció d’Estat plurinacional.

Si els partits independentistes volen actuar com a tals, han de saber aprofitar aquesta oportunitat per debilitar un règim que ha demostrat, a bastament, que no permetrà la nostra independència. Pot ser la última oportunitat en molt de temps. Han d’actuar amb sentit d’Estat i fer visible, aquí, a la resta de l’Estat i a la comunitat internacional, que estem en els moments més importants de la confrontació democràtica entre dos Estats, un d’emergent i un de decrèpit. Un amb visió de futur i l’altre ancorat en el passat.

En un sistema democràtic com el nostre, les eleccions són –o haurien de ser– la gran oportunitat per confrontar projectes polítics. El gran projecte polític del catalanisme actual és la construcció d’un Estat propi que permeti a tota la seva ciutadania gaudir del màxim nivell de benestar en condicions d’igualtat de drets i deures amb la resta de pobles lliures del seu entorn, amb atenció especial a la protecció, empara i promoció de la nostra identitat lingüística i cultural. En aquest moment històric, les eleccions espanyoles primer, les europees l’any vinent i les catalanes després, han de servir per confirmar que aquest projecte polític té el suport majoritari del poble català. Després, si cal i és possible de fer-ho en les condicions adequades, ja vindrà la ratificació en referèndum.

La repetició de les eleccions espanyoles ha de ser un primer objectiu de l’independentisme català. Només el PSOE podria impedir-ho acceptant, ara ja, les peticions que té sobre la taula: amnistia i autodeterminació. Fer-ho, o no, serà la primera mostra de quin costat de la història vol estar el PSOE. Si anem a la repetició d’eleccions, ja sabrem que entrem de ple en la confrontació de dos projectes d’Estat. Ja no es tracta de construir un nou projecte per a Espanya. Han tingut més de 40 anys per a fer-ho i no han volgut. Es tracta de fer els passos necessaris per tenir el nostre propi Estat.

I si parlem d’Estat parlem d’un projecte comú de tot l’independentisme. Tenir sentit d’Estat vol dir defensar aquest projecte tothora i davant tothom. Un projecte que passa, necessàriament, per l’amnistia a les més de 4.000 persones represaliades durant el procés independentista i per garantir l’exercici del dret d’autodeterminació. Després, mentre no arribi el referèndum, ja vindran els acords per assegurar el normal funcionament de la Generalitat.

Al maig de 2024 se celebraran les eleccions europees. Serà una nova oportunitat per començar a internacionalitzar el projecte, que neix com a català però amb voluntat d’estendre’s a la resta de nacions sense Estat que formen el mosaic europeu. La circumscripció única espanyola ajuda/força a construir la candidatura Una nova Europa, amb representants de totes les nacions avui sotmeses per l’Estat espanyol (basca, catalana, gallega,...) que acabi sent el nucli fundador d’un grup parlamentari europeu que aplegui tots els eurodiputats que comparteixin el projecte de l’Europa dels pobles.

Les eleccions al Parlament de Catalunya, a primers de 2025, han de ser la peça clau per tancar el cercle. El primer pas ha de ser el d’assegurar la governabilitat del país, recomponent el pacte de govern ERC-Junts. Els partits polítics independentistes tenen molta feina, però serà endebades si, entre tots, no som capaços de construir l’entramat social que sigui capaç de crear les condicions necessàries per arribar fins al final i, alhora, empenyi els representants polítics a treballar en aquesta direcció.

Tenim poc temps, però molta feina feta.