Aquelles classes de gimnàstica

Reconec que la idea inicial de títol d’aquestes Mirades era “Aquelles odioses classes de gimnàstica”. Què en tenien, d’odioses, almenys per a mi? Els aparells: el plint, el potro i el cavall, No va ser fins que vaig fer segon de batxillerat i em va tocar anar als Maristes del carrer Claveria, que els vaig conèixer. Al col·legi dels petits, a Santa Eugènia, no n’hi havia i les classes de gimnàstica eren divertides quan ens deixaven jugar a futbol i avorrides quan el professor, que llavors coincidia amb el de Formación del Espíritu Nacional, ens feia saltar obrint cames i braços o fer interminables voltes al pati. Un tràmit d’una hora a la setmana, en definitiva. Però tot va canviar al col·legi dels grans. D’entrada el professor, un subtinent de la Policía Nacional molt seriós i que ens feia mitja por. Recordant-lo ara mateix, imagino que era molt formal i com que parlava aquell castellà tan tancat i sabíem que era policia, ens feia més por que res més. Recordo amb més temor un hermano, especialista en matemàtiques, que fotia plantofades, tot i que mai em va tocar rebre’n cap. Però somniava que un dia me la fotia i això era una certa tortura. Però per tortura, els aparells de gimnàstica, els aparatos, que en dèiem.

Vostès podrien pensar que físicament no estava dotat per a la gimnàstica i no és així. Llavors era atlètic i jugava a futbol i alguns deien que ho feia prou bé. Però això dels aparells se’m va entravessar el primer dia. Especialment el que llavors en dèiem plington i que ara veig al diccionari que cal dir-ne plint. Unes quantes caixes de fusta sobreposades en forma de piràmide amb la part superior folrada. Es tractava de córrer, batre sobre un trampolí i fer la volta al damunt de l’aparell. Molt fàcil per a uns quants. Imposava a la majoria i era impossible per a una minoria entre els quals em compto. No és que no pogués, és que el primer dia vaig dir que no volia.

Aquell policia que teníem de professor em va dir a segon de batxillerat que saltaria pels seus atributs masculins. I jo li vaig dir, imagino que ben acollonit, que no se’n refiés gaire. Vaig continuar jugant a futbol i vaig arribar a la selecció, però mai vaig saltar el plint. Això em va suposar suspendre al juny la gimnàstica de segon, tercer, quart, cinquè i sisè de batxillerat. Hi tornava al setembre, em mirada amb cara de pomes magres, en preguntava si saltaria l’aparell i, davant la meva negativa, m’aprovava fent-me donar una tombarella al matalàs. I fins l’any següent. Quan vaig repetir sisè de batxillerat a l’institut Vicens Vives vaig treure l’únic deu amb matrícula de tota la meva història. El professor, també de FEN, el senyor Chic, em va escoltar quan li vaig dir el primer dia que era jugador de futbol d’un cert nivell i li vaig parlar dels meus entrenadors i va decidir que, si entrenava tres cops per setmana i jugava diumenge, no calia ni que hi anés, a classe. I va ser generós. Explico tot això després de veure fa un mes una piulada de l’advocat i escriptor Antoni Gelonch en què qualifica el plint de tortura. Vaig saltar el potro i, al servei militar, el cavall per pura necessitat de supervivència. Però mai, mai el plint. En això no li vaig fallar, al professor policia.