Hi va haver una època lluminosa en què el perfum –del llatí por i fumare, és a dir a través del fum– es considerava un art, una alquímia, un privilegi per a pocs. Els mestres perfumistes –els Nassos–, dedicaven la vida a trobar noves matèries primeres. Provaven mescles d’essències, desplegaven la creativitat i descobrien autèntiques joies que perduraven en el temps i en la memòria. Ara, en canvi, amb el boom de la cosmètica, el tema se’ns ha escapat de les mans. Hi ha qui, al matí, i sovint per evitar la dutxa, es torna una font de fragància ofensiva per a les pobres pituïtàries dels seus conciutadans. Mentre hi ha qui encara es ruixa amb temprança –allò dels dos tocs a la base del coll, dos rere les orelles i dos als canells–, aquests incívics sembla que es cardin el pot sencer per sobre. Abans de poder saludar algú hiperperfumat, ja et notes atrapada en un núvol de vainilla-menta-roses-pàtxuli-salsitxes-amb-tomàquet que et deixa atordida. Les botigues de perfums aviat tindran seccions especials: Perfums de l’Apocalipsi o De debò, encara més? Els atomitzadors de perfum generen espectacles d’esternuts. Ells són els autèntics chemtrails. La moda del “poc és més” ha mort, i ara no tenim escapatòria: la intoxicació olfactiva està assegurada. Pots triar, això sí, si vols ofegar-te amb aroma d’orquídia o de cítric podrit. Hauríem de tornar als orígens del perfum: a l’edat de pedra, els homes cremaven fustes aromàtiques i resines per complaure amb fum les seves divinitats. I no anaven marejant els seus iguals dins les coves o les terrasses fluvials amb pudor de qui-sap-què.