La mare que no té vergonya

Tenir una filla que practica la dansa des de petita m’ha ensenyat que, afortunadament, també hi ha extraescolars que congreguen públic que acostuma a ser bastant respectuós amb la canalla, fins i tot el dia en què s’organitza una competició en què, com és obvi, tothom desitja que guanyi la seva. També és cert que atès que el món de la dansa, i en general de les arts escèniques, acostuma a estar infrasubvencionat –sovint no s’arriba ni a la condició d’infra–, les famílies paguem tal quantitat de diners per qualsevol certamen que penses que un dia d’aquests, per compensar la inversió, sortirà a escena la reencarnació d’Anna Pávlova. S’ha de dir, però, que cada cop estic més convençuda que cobrar per un espectacle, fins i tot de mainada en formació, permet fer una selecció natural del públic que hi assisteix, deixant al marge els pallussos i els cafres. N’estic convençuda, i així m’he reafirmat fa pocs dies, després d’un festival que ha reunit diferents escoles de dansa que es feia al carrer, per tant, de franc. Sobretot quan una mare asseguda a la segona filera ha decidit que volia enregistrar el moment en què la seva filla era a l’escenari i és aleshores quan s’ha passat la discreció per l’engonal. Com aquell qui res, s’ha aixecat de la cadira i allà s’ha plantat, dreta i amb el mòbil a la mà, sense arribar a pensar si el seu cos descervellat podia tapar la visió a altres persones, que potser també volien gaudir en aquell precís moment de la seva filla o de la seva neta. I no és que la gent del darrere no s’hagi queixat, fins i tot una altra mare se li ha plantat just davant per renyar-la, però la senyora ni s’ha immutat i s’ha quedat allà, petrificada, com una estàtua. Quan la nena ha abandonat l’escenari i ella ha recuperat la mobilitat, encara s’ha queixat a algun acompanyant que la gent, en general, és poc comprensiva i solidària.