Infants a taula

Les excursions dominicals duen força famílies a dinar al restaurant. Darrerament he tingut ocasió de comprovar què sol passar quan en una d’aquestes taules familiars hi ha un infant.

En principi, la criatura no té gana. Fa calor, potser han vingut de la platja, o qui sap si he encertat sempre criatures desganades. El fet és que, seguint les normes convencionals, els pares demanen els dos plats, el primer i el segon. Per a ells i per a l’infant. Llevat d’alguns menjaires d’empenta, la majoria de gent desaprofita –deixa al plat, vaja– una part del que li han servit. Com que aquest error –demanar més del que podrem menjar– es repeteix regularment, penso que hi ha dues explicacions: som víctimes de la il·lusió o dels escrúpols. La il·lusió consisteix a imaginar que som capaços d’engolir tot allò que ens tempta; els escrúpols són econòmico-socials: no gosem, davant el cambrer que ens mira inquisitivament, amb el bloc i el llapis a la mà, demanar un sol plat. Ens fa por passar per pobres o per barruts.

En el cas de les criatures, l’error queda més patent perquè el menut no sap ni vol dissimular, i no està decidit a empassar-se les coses per força per tal de “quedar bé”. Normalment, els pares fan dos petits disbarats: demanen massa menjar per a l’infant, i li demanen allò que a “ells” els sembla, no el que la criatura triaria si tingués informació i llibertat.

Aleshores comença un procés molt difícil i desanimador. El pare o la mare talla a trossets el bistec del nen, i en punxa un amb la forquilla. El nen agafa la forquilla i la passeja per damunt del plat, brandant-la en totes direccions menys cap a la boca. Els pares es van posant neguitosos, i automàticament l’infant es va ensorrant en la cadira. Arriba la frase del “seu bé!”, “menja!”, etc., que en el cas de pares descontrolats acaba amb una bufetada i en el cas de pares pacients i candidats a l’infart és seguida per la frase que podríem qualificar de “circ”. Cal fer els shows més imaginatius per a aconseguir algunes lentes deglucions. El nen descobreix de sobte un gran interès pel que passa a les altres taules i es regira en la cadira, presentant gairebé sempre el clatell a la forquilla familiar. Si la nostra mirada de veïns de taula topa amb la dels pares, és inevitable que ens dediquin un somriure forçat i impotent. No és estrany que el nen acabi esmunyint-se de la cadira –com qui s’evadeix de l’aparell de tortura– i comenci la fase de persecució. Els pares se les empesquen totes per tal d’introduir una forquillada més. Jo he vist un nen, dret al darrera de la seva cadira, acceptant una patata fregida només si la hi donaven a través dels barrots, entre els quals ell treia els llavis.

Amb els infants dels turistes aquest espectacle no se sol produir. ¿No és pas que atorguem un excessiu protagonisme a les criatures?