Una connexió especial

Durant una campanya de donació de sang, un jove s’afegeix a la filera de persones que esperen per ser punxades. Des d’allà, pica l’ullet a una de les infermeres que porten la batuta de les extraccions. Quan arriba el seu torn, els dos joves es busquen i trien la llitera on ella atén els voluntaris. La forma de mirar-se, de dirigir-se l’un a l’altre i els somriures murris i còmplices destapen alguna mena de connexió especial. Ell du un formulari a la mà i li indica que ha comès no sé quin tipus d’errada mentre l’omplia. A ella li resulta simpàtica, la badada d’ell. També li riu la gràcia quan l’alerta que ha comès un segon equívoc. Què bé s’encaixen les errades de l’altre quan la dopamina fa de les seves. Quina meravella poder mirar-te la vida sense destorbs i amb l’eufòria de creure que ho tens tot per descobrir. Ella li aconsella, sense perdre l’encantament, que escrigui unes fletxes per indicar on va realment cada resposta, a fi d’orientar millor qui topi amb aquell paper, i li fa broma sobre una possible dislèxia. I el món segueix rodant entre agulles i bosses de sang però no hi ha glòbul ni plaqueta que faci perdre l’encanteri a aquell moment. On rau el secret per no perdre aquella màgia? És curiós que, sovint, les errades i els defectes de l’altre que crèiem divertits i que fins i tot ens atrèiem, sotmesos a una força centrífuga, s’acaben convertint, amb el pas dels anys, en les primeres manies que no suportem de l’altre. On l’enamorament et feia veure una persona que sovint estava a la lluna de València, el pas dels anys ho pot convertir en un reguitzell de confusions que et treuen de polleguera. Pagaria per poder observar la mateixa escena, amb els mateixos papers de l’auca, però en vint o trenta anys. A la primera errada al formulari, potser la dona bufaria. A la segona, em jugo un pèsol que li etzibaria algun que altre exabrupte. S’obren les apostes!