No ha pogut ser de moment, i la votació per atorgar l’oficialitat a Europa per a les llengües catalana, basca i gallega ha quedat ajornada novament davant la manca d’unanimitat entre els 27 estats de la Unió Europea. Set estats encara hi plantegen reticències, la meitat dels que ho van fer fa un any. Soc dels qui hi veuen un pas de pardal, perquè en algun Sant Esteve n’hi haurà un de llebre, i en algun any nou n’hi haurà de bou. Segur que obligats i de mala gana, algun dels set estats s’hi avindrà, per l’intercanvi de propostes i suports tan propi de la UE, com ho ha estat internament el govern de Pedro Sánchez, que mai no hauria defensat tant l’oficialitat si l’aritmètica parlamentària no l’hagués obligat a l’acord amb Junts per situar Francina Armengol a la presidència del Congrés. Una oficialitat al Congrés i al Senat complirà aviat dos anys i comença a normalitzar-se. No hi haurà salt endavant per a la llengua, i de moment, més efecte polític que lingüístic. La campanya en contra de l’oficialitat complica qualsevol acostament del PP a Junts, i, sigui quin sigui el tarannà del congrés del PP de juliol, Feijóo només arribarà a La Moncloa de bracet de Vox. Sánchez guanya temps i ofereix als seus socis l’aferrissada defensa –filtrant als mitjans oportunament– que n’ha fet fins i tot en primera persona, davant d’altres caps de govern europeus. Sense consens a l’Estat espanyol, el boicot del PP europeu esdevenia senzill, ja que governen a la majoria de cancelleries. La qüestió serà ara si Sánchez i Illa mantindran la defensa del plurilingüisme com la del ministre Albares, fins i tot en l’àmbit judicial en defensa de la immersió en l’educació, pendent del TC. Perquè tan transcendent com vol fer semblar el govern el Pacte per la Llengua, i no s’hi ha adherit pas l’executiu de l’Estat, per exemple. Perquè la llengua necessita protecció i normatives, alhora que promoure’n l’ús social. Perquè, per molt soroll que generi, dur els premis espanyols Goya a Barcelona reconeix el cinema català, però poc fa per a la llengua.