No sé vostès, però jo ja començo a tremolar pensant en l’estiu que ens ve a sobre. Ja tenim els primers avisos: fa dies que he rescatat de l’armari l’antimosquits després d’haver patit algunes picades. Ahir a la tarda ja s’intuïa una certa humitat a l’ambient, i el nen va arribar de l’extraescolar ben suat, i directe a la dutxa. Les nits encara estan controlades, però una ullada al món exterior comença a fer patir: avui, temperatures màximes de 36 graus a Ponent, diu el Meteocat. Els propers dies poden ser el més càlids a la península des del 2050, alerta l’Aemet.L’Organització Meteorològica Mundial preveu que la Terra continuï trencant rècords els propers cinc anys, amb temperatures fins a 1,9 graus superiors a la de nivells preindustrials. Com serà aquest estiu? Com el del 2003, quan va començar la calor forta a mitjans de juny i no va afluixar en tres mesos? Quantes nits tropicals ens vindran a sobre, amb aquella xafogor insuportable que no ens deixarà dormir? Estarem amb l’ai al cor, pendents d’incendis en uns boscos plens de biomassa morta per la sequera que actuarà de combustible? En quin moment l’aire condicionat funcionant sense fi serà el nostre aliat per sobreviure al dia a dia? Fa molt temps que rebem alertes de l’impacte del canvi climàtic i la pujada de les temperatures, i uns quants anys que ja experimentem en primera persona que sí, que la situació se’ns ha complicat. I que ens expliquen que hi ha plans i més plans per frenar-lo, i que veiem que els governs van tard –i malament– per lluitar contra un problema que hem generat nosaltres mateixos.