“No servimos a catalanes, va etzibar secament el farmacèutic fa poques nits a un alumne meu que, arran de la malaltia del seu avi, s’havia apropat a la farmàcia més propera, situada, tanmateix, a l’altre costat de la ratlla”. Podia semblar l’anècdota de l’article que va publicar dimarts el catedràtic de la Universitat de Lleida Flocel Sabaté a propòsit del llarg conflicte d’Aragó amb Catalunya dels béns patrimonials signes d’una història compartida. Però no: els efectes més greus d’aquest enfrontament engendrat en despatxos és haver violentat les relacions entre veïns fins al punt que un farmacèutic aragonès es nega a atendre un usuari català en una situació d’extrema necessitat personal. Com s’ha pogut arribar fins aquí? La pregunta l’haurien de respondre aquells que han utilitzat la guerra de l’art, declarada per ells mateixos, per als seus propis beneficis, siguin vots en unes eleccions, m’agrades i comentaris incendiaris a les xarxes socials o càrrecs en una administració pública. Un cop hauran aconseguit tot el botí, les tensions entre persones que sempre havien vist la ratlla com una frontera falsa persistiran. Aquest és el seu llegat enverinat. Aquesta és la ferida que continuarà sagnant. El factor humà mai els ha importat, entre d’altres raons perquè els seus despatxos són lluny de la ratlla.