De puntualitat i mal servei

Sempre m’ha agradat complir el compromís de puntualitat i he mantingut, o almenys així ho crec, un sentit de respecte i deure vers els altres. No és el cas de Renfe. Fa massa temps que no se solucionen els problemes ocasionats pels retards dels trens de Rodalies i de mitjana distància, i les conseqüències laborals i personals que comporta la manca d’eficàcia i de seriositat (mai no hem d’oblidar que el transport públic és un servei que surt de les nostres butxaques). Ara he de fer servir poc el tren –el meu mitjà de transport preferit–, però viatjo a vegades amb la Teisa en la línia entre Girona i Sant Feliu de Guíxols i estan emulant el mal servei del sector ferroviari. Per exemple, si es vol agafar el bus d’un quart de deu del matí a l’estació de Girona, ens podem trobar amb un retard considerable, i l’explicació és que el vehicle fa abans transport escolar... Està bé que els autocars hagin de sortir cada mitja hora de dilluns a divendres (quan els caps de setmana passen cada dues hores!), però havent-hi aquest servei hi han de posar més vehicles o canviar l’horari, perquè fa anar malament i sovint no es pot complir amb compromisos adquirits. Fa pocs dissabtes esperàvem un bus a Llagostera a dos quarts de set i es va presentar a un quart de vuit, i venint de Sant Feliu és un retard incomprensible. La majoria dels usuaris ni van protestar, suposo que acostumats, i quan vaig preguntar al conductor què havia passat va fer servir el recurrent semàfor de Llambilles... quan venia de Sant Feliu! Em va demanar disculpes, això sí, i vaig entendre que el vehicle que surt de Girona fa tot el recorregut i les incidències es van acumulant. Tornant amb la puntualitat una vegada vaig ser convocat a una reunió a la UdG per debatre uns temes interns i com es veia des de la societat civil. Quan passaven deu minuts de l’hora vaig demanar al coordinador de l’acte perquè no començàvem i em va dir que sempre es deixaven quinze minuts de cortesia. Vaig quedar amb un pam de nas i amb temps per apreciar que tots els convocats eren de la universitat o persones externes que d’una manera o altra cobraven de l’administració. L’únic que semblava tenir pressa era el que treballava en una empresa privada.