Diplomàtics catalans
“Per a una nació sense Estat, com Catalunya, les ‘ambaixades' són una eina política d'autoafirmació. No són oficines de turisme, ni de promoció econòmica”
Això de la diplomàcia ja no és el que era. Wikileaks ho ha deixat al descobert: el personal diplomàtic dels estats vagareja entre canapè i canapè fent presumptes informes secrets sobre la situació del país on són desplaçats i –això sí– defensen els interessos de les empreses del seu estat (des de l'explotació de recursos naturals fins a l'obertura de nous mercats: el govern britànic és el millor aliat internacional de la petroliera BP, el rus de la gasista Gazprom, el francès de la nuclear Areva, etcètera). Això és el que fan els grans estats, perquè ningú no qüestiona políticament la seva existència ni el seu dret a fer-ho. Pel que fa a les potències mitjanetes, la política exterior és utilitzada també per prestigiar els seus líders. Que ens expliquin, si no, quant va costar als espanyols que a José María Aznar li concedissin la medalla d'honor del Congrés dels Estats Units, o els esforços infructuosos de la diplomàcia espanyola perquè Rodríguez Zapatero fos rebut per George Bush. ¿Algú ha vist mai els comptes de la representació espanyola a l'exterior? ¿Algú ho ha qüestionat a les institucions polítiques espanyoles? Malgrat els canvis de rumb dels últims anys, ni PSOE ni PP han criticat mai l'estol d'ambaixadors, secretaris i cònsols que componen els centenars de delegacions que l'Estat espanyol té arreu del món.
Davant d'aquest panorama, el govern d'Artur Mas ha donat a conèixer finalment el nom dels responsables de l'anomenada diplomàcia catalana. I també els seus objectius: “Prestigi, eficàcia i catalanitat”. Com no pot ser de cap altra manera, una de les missions principals de l'escassa plantilla de què disposa la Generalitat a l'estranger serà donar suport a les empreses catalanes. Però també promocionar la cultura i la llengua catalanes fora de les nostres fronteres. I utilitzar les subvencions de cooperació perquè Catalunya sigui reconeguda en els organismes internacionals. Les eines de què disposa la Generalitat per coordinar totes aquestes polítiques són diverses: el Copca (o ACC1Ó) per a les indústries, l'Institut Ramon Llull per a la cultura, la secretaria de Cooperació, el Patronat Catalunya Món (hereu del Patronat Català Pro Europa, però sense un perfil massa definit en l'actualitat) i finalment les delegacions, conegudes com a ambaixades.
Per a una nació sense Estat, com Catalunya, les ambaixades són una eina política d'autoafirmació. No són una altra cosa: ni oficines de turisme, ni de promoció econòmica. Són una mostra de la voluntat d'un poble de ser presents en el circuit diplomàtic. Una atribució reservada gairebé en exclusiva als Estats, però que Catalunya vol desenvolupar i té tot el dret a fer-ho. Com que Espanya no explica al món que existim, ni políticament ni culturalment, ho hem de fer nosaltres mateixos. Com que els palaus en què viuen els ambaixadors espanyols arreu del món no defensen la nostra identitat nacional –al contrari, la ignoren o la silencien expressament–, la Generalitat té mitja dotzena de pisos de lloguer per als seus delegats que fan precisament això: repartir targetes a les recepcions de les altres ambaixades, teixir complicitats amb països que poden tenir simpaties amb Catalunya, construir interessos comuns amb altres nacions del món... La principal missió de les ambaixades és, senzillament, existir. I la feina dels ambaixadors és explicar tothora i a tothom que vulgui escoltar que som una nació, que tenim una llengua pròpia i que tenim voluntat de ser, també en política exterior. ¿Que, a més, aquests contactes també serveixen perquè el president Artur Mas –o Josep Antoni Duran Lleida, en concepte de no se sap ben bé què– es facin fotos al costat de líders mundials? Doncs benvingudes siguin les fotos, si tenen com a objectiu que Durão Barroso o Angela Merkel sentin a parlar de nosaltres. Però, sobretot, que cap dels nostres ambaixadors no deixi de defensar el català a les institucions internacionals, ni amagui la seva identitat nacional catalana. És propi dels funcionaris de l'Estat diluir les discussions polítiques i escudar-se en la professionalitat i la veterania per no parlar de política. Però és que els ambaixadors catalans han de ser, sobretot, activistes polítics. No cal avergonyir-nos-en, ni amagar la voluntat política de Catalunya, que, necessàriament, entra en conflicte amb els interessos del govern espanyol. Però el “prestigi” i l'“eficàcia” que reclama el president Mas no serviran per a res si no s'utilitzen a favor de la “catalanitat”.
