Corrupció i populisme

Aquests dies estic presentant davant de públics molt diferents el meu nou llibre Un antídot contra l'extrema dreta, i tothom em pregunta si el creixement dels partits neonazis o populistes estan lligats a la crisi econòmica d'Europa. I la veritat és que no. És una falsa tranquil·litat pensar que aquest és un fenomen de curta durada. Lligat a una crisi que molts imaginen també com un parèntesi temporal. És cert que la crisi provoca un efecte lupa. Augmenta en intensitat i en quantitat les victòries dels partits que proposen una alternativa desesperada –encara que enganyosa– a les penúries econòmiques que patim. Ho puc demostrar: en països com Suècia i Noruega el Partit dels Demòcrates o el Partit del Progrés –tots dos d'extrema dreta– han aconseguit fins al 22% dels vots; a Grècia, la neonazi Alba Daurada va obtenir un 7%. El problema principal no és la crisi. Les protestes, la xenofòbia i la desafecció a les elits polítiques són el terreny adobat sobre el qual creixen els moviments d'extrema dreta. Els europeus senten que se'ls va desmantellant l'herència cultural i veuen amenaçat el seu benestar econòmic. Els programes són més austers: a tots els països es parla obertament de retallades a l'estat del benestar. Les mesures preses són doloroses. La confiança en aquests dirigents s'afebleix i, en alguns casos, es converteix en hostilitat. De cop, acusem les nostres elits polítiques d'incompetència, de mala gestió, de deshonestedat. Per no decebre els electors, molts responsables polítics han intentat allargar la sensació de continuar vivint en plena riquesa i s'han abocat al crèdit sistemàtic. A França, per exemple, no hi ha hagut un pressupost de l'estat sense dèficit des de l'any 1974. Aquest període de falsa bonança ha portat a dues coses: les classes dirigents han enganyat la població fent-li creure que eren més rics del que en realitat eren, i, encara pitjor, aquesta bombolla pressupostària ha provocat que, als països del sud d'Europa, la corrupció s'estengués. Crèiem que en l'Europa de la moneda única veuríem desaparèixer l'economia submergida, la caixa B i els cobraments en sobres tancats. Doncs resulta que no.

S'està coent una barreja letal entre una angoixa generalitzada per la falta de perspectives de futur al sud d'Europa i la sensació de corrupció –també generalitzada– a tota la classe política. I el resultat en països de poca tradició democràtica com la nostra pot ser perillós. Hem vist com el discurs neonazi arrela a Grècia. En la campanya electoral italiana, Silvio Berlusconi elogia Mussolini, mentre un còmic convertit en polític populista, Beppe Grillo, proposa abandonar l'euro i tornar als anys de la lira amb la promesa d'imprimir més bitllets i, així, posar fi d'avui a demà a tots els mals d'Itàlia. I a Espanya? Fins ara, el sistema de partits havia barrat l'entrada al Congrés dels Diputats a formacions minoritàries i contràries a l'stablishment que representen el PP i el PSOE. A més, la continuïtat de règims entre el franquisme i l'actual monarquia parlamentària va facilitar que els nostàlgics del feixisme dels anys trenta i quaranta poguessin sentir-se còmodes amb les institucions de l'Estat –l'exèrcit, la judicatura i la Corona– i se sentissin relativament representats durant la transició per Alianza Popular. Ara, la corrupció pot suprimir tot això. Una enquesta del PNUD a l'Amèrica Llatina publicada fa cinc anys revelava que el 65% de la població de les antigues colònies espanyoles estava disposada a renunciar a la democràcia a canvi d'un govern autoritari, però eficaç, que “solucionés els problemes”. No existeix un estudi similar a la “madre patria”, però amb la tradició colpista de la nostra història, ¿qui descarta que reneixi la nostàlgia pel caudillo? A Espanya, l'extrema dreta no es colarà per l'escletxa de la crisi, sinó per la finestreta de la corrupció.