I ara, la violència
Grups violents, que en els últims anys semblaven desapareguts, han ressorgit
En les últimes setmanes, a França hi ha hagut un centenar de detencions policials per atacs violents contra associacions, bars o parelles homosexuals, al carrer, arran de la polèmica encesa per l'aprovació del matrimoni gai. Grups ultres reduïts han aprofitat manifestacions multitudinàries per rebentar un debat totalment legítim però carregat de prejudicis i utilitzat pels principals partits d'oposició com a mascaró de proa d'una operació de desgast polític del govern de François Hollande. Mentrestant, a Grècia, 200 jornalers immigrants van ser víctimes d'un tiroteig a mans de sis grecs (28 ferits, entre els quals set de greus), mentre es manifestaven per reclamar els endarreriments en el pagament del sou. A Alemanya, està a punt de començar el judici del grup Clandestinitat Nacionalsocialista, que durant una dècada ha organitzat deu assassinats d'estrangers, que els serveis secrets alemanys no havien investigat. Avui es calcula que hi ha uns vuit mil simpatitzants neonazis a Alemanya i 110 investigats per haver col·laborat en actes violents. I fins i tot a l'obedient Portugal, que des de fa tres anys està seguint al peu de la lletra les indicacions de Brussel·les i que en aquest temps ha perdut 250.000 llocs de treball, veuen com ressorgeixen moviments nostàlgics de la dictadura d'Oliveira Salazar, que reclamen el tancament de fronteres, l'abandonament de l'euro i, en alguns casos, també l'expulsió d'immigrants nord-africans. Avui hi haurà manifestacions als carrers de Portugal per commemorar la revolució dels Clavells, que va posar fi a la dictadura, l'any 1974, i la policia tem que per primer cop hi hagi grups reduïts –però violents– que vulguin rebentar les concentracions, que, necessàriament, tindran un marcat caràcter reivindicatiu.
Què ens està passant? Fins ara ens havíem preocupat des de cercles acadèmics i polítics pel creixement electoral dels populistes i l'extrema dreta (un 24% a Noruega, un 19% a França, un 14% a Grècia, 16% a Holanda) i ara veiem com, a banda de la representació institucional d'aquests partits, hi ha un ressorgiment de grups que, amb pancartes carregades d'odi i consignes netament feixistes, tornen a sortir al carrer. El més fàcil seria atribuir aquest fenomen a la crisi. En aquest terreny adobat de la desesperació és on sorgeixen moviments populistes que donen una resposta incompleta a les demandes de la població. Busquen culpables en grups minoritaris i desvalguts. Els acusen de tots els mals que pateixen. Alimenten la figura del boc expiatori. Recorren a una nova forma de racisme –sobretot cultural– que dóna una satisfacció immediata als que se'l creuen, però que no proposa cap esmena en la seva frustració econòmica i política.
És en aquest context que grups violents, que en els últims anys semblaven desapareguts, han ressorgit. Antigues associacions ultres de determinats clubs de futbol. Partits polítics aparentment residuals que utilitzen simbologia nazi o feixista i s'alimenten de la nostàlgia per un passat idealitzat. Joves excitats a través d'internet per fòrums antigihadistes, antisemites, masclistes o homòfobs. Les xarxes socials han permès en els últims anys l'explosió dels anomenats “llops solitaris” (com el cas d'Anders Breivik a Noruega, que el juliol de 2011 va matar 77 persones en els atacs a la seu del govern d'Oslo i a l'illa d'Utoya). Els serveis d'intel·ligència de molts països s'han demostrat incapaços de vigilar aquests moviments, encara que segons l'Europol hi ha proves del creixement de les comunicacions entre ells. El populisme d'extrema dreta té formes molt diverses, i algunes estaven amagades. Ens hem de preparar perquè tornen a donar la cara.
