L'excusa europea

És com cridar “Que ve el llop”. El presentem com l'home del sac. Que útil és aquest boc expiatori que, amb el nom d'Europa, respon a tots els nostres problemes amb lleis desagradables i sentències impopulars! Després de dècades d'inflar-nos de subvencions regionals, ajudes al desenvolupament i fons de cohesió. Després de segles d'aspiracions a formar part d'aquesta Europa moderna que Ortega y Gasset anhelava com “la solució” als problemes d'Espanya o que Salvador Espriu evocava com el lloc “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Després de beneficiar-nos de l'euro, de les beques Erasmus i de la supressió d'aranzels, ara Europa ja no ens agrada. És l'esca del pecat. És la raó de tots els mals. Als països del sud ens ha fet falta una crisi galopant per descobrir un antieuropeisme que al nord ja fa temps que practiquen. El malestar provocat per la immigració massiva fa dècades que és un tema de conversa a França o el Regne Unit. El cost pressupostari de formar part de la Unió ha fet perdre referèndums a Suècia o Holanda. I les sentències del Tribunal d'Estrasburg molesten, sobretot, als països que tenen codis i conductes legals pròpies de sistemes no democràtics. L'empara del Tribunal dels Drets Humans –que aquesta setmana ha sentenciat la derogació de la doctrina Parot– era una de les garanties democràtiques més desitjades pels homes i dones que vivien sota règims dictatorials de l'Est i el sud d'Europa.

L'actual política penitenciària d'Espanya respecte dels presos d'ETA no passa el sedàs de garanties europeu. I el Tribunal d'Estrasburg no ha fet més que posar ordre on els polítics espanyols havien fet una chapuza. La nova autoritat de supervisió bancària –que ocuparà bona part del temps d'avui als caps d'estat i de govern del Consell Europeu de Brussel·les– haurà d'aconseguir allò que els bancs centrals estatals no van fer durant els anys de bombolla immobiliària i financera. I així, si anem mirant enrere, veurem com centenars de directives europees han posat ordre en qüestions mediambientals, conflictes pesquers o de productes agrícoles, seguretat viària, infraestructures de trens i aeroports... En tantíssims àmbits en què s'ha legislat des de l'Europarlament o des de la Comissió Europea, ha estat Brussel·les qui s'ha fet càrrec de la part més impopular d'unes reformes estructurals que eren necessàries. Els governs estatals han preferit que fos algú altre qui n'assumís el preu polític. I després hi ha el joc, cada cop més exacerbat, de jugar a la defensa dels interessos nacionals. A cada cimera hi ha d'haver guanyadors i perdedors, en comptes de bastir el concepte de bé comú europeu. Imprescindible si, algun dia, volem aconseguir l'ideal de la ciutadania comuna europea.

Europa serveix de coartada. És una porta pel populisme en un debat falsejat, del qual els primers responsables són els governs dels estats membres. I darrere d'aquests governs, les elits nacionals –tant de dretes com d'esquerres– que han preferit amagar els veritables problemes d'Europa davant la globalització de l'economia i de la societat. El fracàs d'Europa per satisfer les demandes dels ciutadans és el fracàs dels estats que la formen. Si l'actual Unió Europea és font de desafecció és per les incoherències, impotències i fracassos dels governs. Creien que contra Europa podien guanyar eleccions, i en els propers comicis europeus seran els partits populistes i euroescèptics els que s'emportaran la millor part del pastís. Ara veuran que dur és tornar a engrescar els europeus en l'únic projecte (imperfecte, però possible) per fer front als desafiaments del segle XXI.