Els tristos empresaris

Un empresari trist és un empresari mancat d'alegria, sigui perquè se li ha mort un parent, sigui perquè ha fracassat en un negoci de què es refiava, per exemple. Un trist empresari és un empresari deplorable, en el sentit pejoratiu que pot tenir aquest adjectiu.

A Catalunya tenim una colla de tristos empresaris, segons el meu parer. Són empresaris que s'amaguen, que fan publicitat de la marca però no de l'empresa. En posaré un exemple de fa uns anys, però en podria posar un d'aquesta setmana que m'ha deixat mal gust de boca. Una editorial de Madrid em va demanar fa uns anys que dirigís un llibre, que es va publicar amb el nom de Cien empresarios catalanes. Hi va haver un jurat de persones reconegudes pel seu coneixement d'aquest món que va fer la tria corresponent, amb relació als empresaris del segle XIX i el segle XX. N'hi havia molts, i el problema va ser triar-los. A partir d'aquí la meva feina va ser buscar els redactors de les biografies, entre els quals figurava jo mateix, i connectar amb els empresaris o els seus successors per informar-los del projecte. El llibre es va publicar i les vendes van anar força bé. Però una persona atenta podia adonar-se que faltaven alguns noms prou importants en el nostre món empresarial. No havia estat un oblit del jurat, ni meu. Alguns empresaris es van negar rodonament a sortir al llibre, tot i que aquest era absolutament seriós i només publicava notícies que havien sortit publicades. No hi va haver cap queixa dels que hi figuraven. Però els tristos empresaris no volen que es parli d'ells, es tanquen en una discreció que només puc qualificar d'estúpida.

En posaré un altre exemple, també llunyà. He escrit milers de pàgines sobre empresaris catalans i sempre he tingut l'educació de trametre prèviament el text als interessats per si hi havia un error o alguna cosa que els molestés. La resposta d'un empresari que considerava amic va ser que si es publicava presentarien una querella criminal contra mi. No deia res de dolent, però aquesta va ser la seva reacció. El problema es resolgué finalment traient un punt i afegint una coma, gràcies a la intervenció d'un tercer, però em va afectar força.

Els tristos empresaris són aquells que tenen por que si els periodistes graten una mica més, surti un cadàver de l'armari, o que doni idees a un inspector d'Hisenda. Són suposicions. Durant la transició a la democràcia, en un ambient hostil a l'empresari, hi havia un argument més sòlid: l'existència d'uns grups violents que van assassinar Josep Maria Bultó, president de la SA Cros, i Joaquim Viola, exalcalde de Barcelona. Però ara aquest temor no hi és. Evidentment, no donaré noms de tristos empresaris perquè estic convençut que encara em trobaria amb alguna querella o amb la cancel·lació d'un treball encarregat, per pressions rebudes. Hi ha empresaris emprenyadors, si em permeten l'expressió. I això no ho diu un obrer afiliat a un sindicat sinó un economista, historiador de les nostres empreses i analista de la realitat econòmica. Sortosament, són l'excepció, però és un excepció que em fa sortir de polleguera. Entenc la discreció, però no entenc el fet d'amagar el cap sota l'ala.