Tot recuperant Sunyol

Ha costat quasi trenta mil dies, però finalment podem dir que el FC Barcelona s'apropa a fer justícia a la memòria de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça assassinat pels franquistes el 1936. Ha celebrat un Any Sunyol (bé, de fet, un “Any Suñol”). Ha batejat la llotja del Camp Nou amb el seu nom. I acaba d'estrenar un documental encarregat a Minoria Absoluta amb el títol de Suñol: un crit valent.

El documental esmentat és esplèndid i cal felicitar-ne els autors, destacant-ne l'actor Pere Arquillué en el paper de Sunyol. En el vuitantè aniversari del seu assassinat, s'hauria d'emetre a TV3 –com segurament passarà– com a gran prova que el Barça és “més que un club”. Retrata perfectament Sunyol com a paradigma de la modernitat catalanista. Com a únic petit retret, el fet que l'espectador pugui pensar que ningú ha fet res per reivindicar Sunyol abans, tal com insinuen algunes intervencions i alguns diàlegs de la cinta en qüestió.

El cert és que hi ha hagut importants iniciatives per recuperar Sunyol de l'oblit en els darrers vint anys. Quasi totes, protagonitzades per l'associació Els Amics de Josep Sunyol (AJS) –liderada als seus inicis per l'avui traspassat senador del FCB Paco Gordo (que havia conegut Sunyol de jove)– i també per la Comissió de la Dignitat. Un primer homenatge al president màrtir es produïa el mes d'agost de 1996, al quilòmetre 52 de la carretera N-VI, el lloc on fou assassinat. Amb l'ajut de les penyes del Guadarrama, els AJS hi col·locaren una làpida commemorativa en un acte molt emotiu al qual assistiren el molt honorable Joan Raventós, president del Parlament de Catalunya, i el sempre amatent vicepresident del club Jaume Sobrequés. El documental tracta de l'acte de la làpida. Però un seu diàleg atribueix l'acció a la Fundació del FC Barcelona. Dels AJS i del paper de la societat civil, ni una paraula...

Mesos després de l'acte –i malgrat la fredor de la junta de Núñez–, Jaume Sobrequés aconseguia fer col·locar una vitrina en honor de Sunyol al Museu del Barça. En paral·lel, els AJS van demanar que el club dediqués el trofeu Joan Gamper de 1996 a Sunyol, cosa que va acceptar de fer sense entusiasme. En anys subsegüents, els AJS aconseguien que les juntes de Núnez i Laporta accedissin a fer que el primer equip lluís un braçal negre en partits coincidents amb l'aniversari. Els AJS seguiren amb més actes, un magnífic concert homenatge a Santa Maria del Pi, una edició especial de la revista El Temps, una placa a la mateixa Rambla, etc. Anys després, la revista Sàpiens faria un èpic intent per trobar les despulles de Sunyol a Guadarrama, amb el suport incondicional de la junta de Joan Laporta. El 2003, els AJS demanaven sense èxit que el FCB retirés les medalles concedides pel club a Franco, fet recordat a 8TV dijous passat.

Però després que Sobrequés en parlés per primer cop, sens dubte va ser el llibre col·lectiu Sunyol, l'altre president afusellat, de 1996 –amb pròleg de Jaume Llauradó–, el que més va fer per divulgar la figura de Sunyol. Carles Llorens en feia una acurada biografia, base de quasi tota la informació que sobre la vida de Sunyol surt al documental. Josep Maria Solé i Sabaté hi feia unes consideracions sobre el ressò que va tenir el cas del president perseguit després de mort. I Toni Strubell –la persona que més ha fet per a la recuperació de Sunyol– hi elaborava una acurada cronologia sobre l'assassinat del president que havia estat amic del seu avi, Josep Trueta. Una feina gens fàcil tenint en compte que molts asseguraven que la mort de Sunyol sempre seria un misteri.

És per tot això, i per aquests importants esforços –sovint realitzats a contracorrent i amb greus incomoditats, inclús amenaces–, que he cregut necessari d'explicar-ne més detalls. Avui s'ha fet un gran documental. Però cal no oblidar que abans hi ha hagut tota una feina de la societat civil per recuperar la figura del Sunyol autèntic, aquell qui a partir de mitjan anys vint escrivia el seu cognom amb ny. No sols és injust difondre la impressió que per primer cop es reivindica Sunyol avui. També resulta poc ètic que el relat es basi en investigacions d'altri, sense que en cap moment se'n citi la font original ni se'n faci cap mena de reconeixement explícit. No fos cas que recuperant una història n'amaguéssim una altra.