Un professor sense càtedra
S'orientà cap a l'arqueologia, a la numismàtica i la història de la moneda del món antic i fou un investigador de primera línia
La nostra cultura disposa d'una nodrida dotació de figures oficials. Són els millors? Diguem que hi ha de tot, però que és ben freqüent
que els que aixequen amb la seva tasca
el nivell del país restin en un lamentable segon terme. L'explicació és ben senzilla: mentre que els primers esmercen tots els esforços a assegurar-se la cadira, els segons els esmercen a treballar i, és clar, no hi ha color.
Coneixen vostès Leandre Villaronga i Garriga? Trenta llibres, prop de 300 articles, doctor honoris causa per la universitat alemanya de Colònia, guardonat a França, Anglaterra i els Estats Units, creador d'una veritable escola d'estudiosos de la seva especialitat... El coneixen? Nascut a Barcelona l'any 1919, pertanyia a una llarga nissaga d'empresaris tèxtils. La continuïtat d'aquesta tasca esdevingué per a ell un imperatiu indefugible i la serví responsablement, però no era pas aquesta la seva vocació. Ell tenia fusta d'investigador i fou probablement per aquesta raó que va iniciar una carrera d'enginyer industrial que la guerra, de primer, i la necessitat d'esdevenir la baula de la cadena familiar, després, li varen estroncar. A desgrat seu, doncs, hagué de fer la seva jornada laboral com a empresari i, en dura segona jornada la seva tasca d'investigador, que aviat s'orientà cap a l'arqueologia i finalment a la numismàtica i la història de la moneda del món antic. Si al principi no era més que un afeccionat, s'afanyà a preparar-se a fons i, ja de gran, arribà al grau acadèmic més gran en rebre el doctorat honoris causa. Ens va deixar el passat mes de juliol.
Comptar amb Leandre Villaronga ha representat un avenç espectacular en el nostre coneixement de la moneda de les colònies gregues de Roses i Empúries, de la moneda hispanocartaginesa i de la gran extensió de tallers monetaris de la moneda ibèrica i iberoromana, entre altres temes que ocuparen la seva atenció.
Dotat d'una gran intel·ligència natural, aviat es destacà com a innovador metodològic. La circulació monetària, l'estudi de les troballes i, molt especialment, l'ús de mètodes estadístics d'alt nivell que li donaren un gran prestigi internacional.
Era també conscient que li calia una base de dades com més àmplia millor i enmig de les precarietats de temps que hem esmentat, arribà a confegir un fitxer sistemàtic de les monedes d'aquests sectors, existents a museus i col·leccions de tots els països i arribà a reunir més de 60.000 fitxes.
Cal encara afegir que Villaronga fou un investigador de primera línia, però també un mestre d'extrema generositat que creà escola i posà els fonaments per a la continuïtat de la recerca en el seu camp. El seu mític fitxer era ofert sense reserves a tots els investigadors i l'any 1971 creava una revista científica, Acta Numismàtica, que fou el pal de paller d'un grup d'estudiosos, entre ells alguns professors universitaris, que ens podem considerar deixebles d'ell. Encara l'any 1979 assolia de crear la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics, dins de l'Institut d'Estudis Catalans amb el suport dels professors Tarradell, Palol i Ainaud. Ell obria camins, orientava tothom i ens feia conèixer el context internacional de l'especialitat, ens ajudava a cercar la bibliografia necessària i podia ja oferir un lloc on publicar i on contactar amb altres investigadors. Una de les seves tasques més admirables fou el servei de recensions bibliogràfiques que s'imposà de publicar amb regularitat, especialment a Acta Numismàtica. Era una tasca de ben poc lluïment, però ben útil per als seus seguidors i cal destacar que arribà a redactar més de 800 notícies sobre treballs aliens que anava recaptant de les revistes i congressos que es feien arreu del món.
la revista ha fet 45 anys i la societat que ell creà ha editat més de 40 llibres. Actualment ja té 200 membres, un rècord per a un país relativament petit com el nostre i per a una àrea de recerca tan especialitzada.
Cal assenyalar que malgrat aquesta tasca extraordinària, Villaronga, que ha rebut tota mena de reconeixements internacionals, mai n'ha obtingut cap de la seva pròpia terra, de caràcter oficial, ni mai arribà a ésser elegit membre de l'Institut d'Estudis Catalans, malgrat que un grup molt nombrós d'estudiosos ho va demanar. Tampoc va tenir l'oportunitat d'orientar les generacions d'historiadors i arqueòlegs.
Villaronga, però, no es va doldre mai de tot això. Tenia clar que el seu paper i una de les raons centrals de la seva vida era construir tot un espai de recerca nou i sòlid. Ho féu amb tenacitat i fins amb alegria, segur del que feia i irònic davant les misèries i les ingratituds. Sigui aquesta nota d'homenatge com una petita reparació.