Cent anys de Pastorets

Dissabte passat, nit de gala a la Sala Cabañes de Mataró, amb estora vermella fins al carrer. S'hi donaven els Oscar? Els Gaudí? S'hi començava a celebrar que el dia de Nadal de l'any 1916, ara farà un segle, un grup d'actors hi va representar per primer cop els Pastorets. A l'entrada, a banda i banda de l'estora, hi havia dos cavalls vius. Què hi fan aquí aquests cavalls si la zoologia dels Pastorets es limita a un be i un ase? Algú de l'organització em confia: “Recordi que entre la gent de teatre es diu ‘molta merda' per desitjar-se sort.” Efectivament, els cavalls produïen la substància requerida amb absoluta indiferència al pudor. Jo no sé si el motiu de la presència cavallina era un altre però l'explicació respon a la manera de ser de la gent de la Sala Cabañes, que sempre està de broma: dels actors en diuen “tomàquets”, del seu teatre en diuen “Sala que m'Enganyes” i un dia a una espectadora que va preguntar si el teatre tenia aire condicionat li van obrir la porta del carrer i li van dir: “Sí, senyora, refrigeració carrier”. (Carrier havia estat el nom d'una marca d'aparells refrigerants). A còpia de fer els Pastorets la gent de la Sala Cabañes parla com Jonàs i Mataties, la parella còmica del drama sacre escrit per Ramon Pàmias. Si molts Pastorets de Catalunya es basen en l'obra de Josep M. Folch i Torres, a Mataró es va optar des del primer dia pel text moralitzant de Pàmias que té la paràbola del fill pròdig com a fil conductor de l'acció que culmina amb el naixement del Rei del Cel –d'“en Patuel”, segons havien cantat els actors a l'escenari perquè la casa de disfresses Patuel subministrava el vestuari–. Vol dir això que els Pastorets de Mataró és una olla i una barrila? És una de les peces de teatre d'aficionats més acurades que es puguin trobar. Tot funciona: els actors, la música en viu, la tramoia... Si no fos així no rebria cada any carretades d'espectadors de tot el país que omplen les deu funcions preceptives i que en l'època de La guerra de les galàxies es deixa seduir per uns decorats de paper i una lluna que fa llengots als pastors morts de por. Així és com s'arriba a cent anys, només interromputs per altres guerres més terrenals. Però a la Sala Cabañes es fan altres musicals i altres obres, sempre de producció pròpia, i la nit de dissabte ens van oferir un tast de les més aclamades. L'última, la versió de Mamma mia que –em diran exagerat– arriba a superar la que fan ara a Barcelona, i en català. A Barcelona també fan L'avar de Molière, amb Joan Pera. El gran Pera es va formar als Pastorets de la Sala Cabañes. Com Boris Ruiz, com Jordi Bosch, com molts directors i tècnics que es belluguen per les entranyes dels teatres més professionals. I els cavalls allà a fora desitjant sort o vés a saber què, i que sigui per molts anys.