Gandhi, el procés i la desobediència civil

“La desobediència civil és una ajuda per a l'esforç constructiu i és un substitut de la revolució armada”

Gandhi

El Programa constructiu. 1941-1945

“Aquesta acció no violenta es manifestarà mitjançant la desobediència civil”

Gandhi

Carta al virrei Irwin anunciant la marxa de la sal. 2 de març de 1930.

Des de l'inici de l'anomenat procés, a Catalunya sovintegen les referències a Gandhi i la seva lluita per l'alliberament de l'Índia. Per això crec que és oportú reflexionar sobre les idees i experiències no només de Gandhi, sinó també d'altres teòrics i activistes en relació amb aquests temes. En primer lloc cal remarcar que Gandhi va defensar la desobediència civil com una opció legítima i la va practicar. Però no tan sols ell va defensar aquest dret. Thoureau, Tolstoi, Rosa Parks, Luther King o Nelson Mandela també el defensaren. I en un pla més teòric, molts autors i autores hi han reflexionat, justificant la legitimitat d'aquesta pràctica en circumstàncies determinades i sota governs formalment democràtics. Una petita però destacada llista la configuren filòsofs com John Rawls, Hanna Arendt, Bertrand Russell i Jürgen Habermas, per citar-ne només alguns.

En quines circumstàncies segons aquests pensadors és legítima la desobediència? Una d'elles és enfront de lleis o mesures governamentals, formalment legals i emparades per una constitució, però clarament injustes. Era el cas de lleis que justificaven la segregació racial als Estats Units com també les que impedien el dret al sufragi de les dones, lleis d'excepció a l'Índia, o les que decretaven l'apartheid a Sud-àfrica.

També en una altra situació plantejada per diversos autors. Quan s'és una minoria estructural en un context en el qual mai no es podrà assolir la majoria, si no és com a “concessió” de la majoria demogràfica. És el cas que assenyalava Bertrand Russell per referir-se a la situació d'Irlanda, o el de les nacions minoritàries dins d'un gran estat. És un exercici de cinisme dir en relació amb la reivindicació d'una majoria de la societat catalana: “La Constitució no ho permet, però podeu canviar-la.” Com? És demogràficament inviable si, com he assenyalat, no és per un exercici de generositat voluntària de la majoria demogràfica.

Una vegada justificat el dret a la desobediència, cal també assenyalar alguns aspectes que s'han de tenir molt presents si es vol reeixir en l'objectiu perseguit. La desobediència ha de ser no violenta, es fa de manera pública i se n'accepten les conseqüències. Tot i que cal tenir en compte els matisos de cada situació i el seu context. Però el seu caràcter no violent és fonamental. Cal carregar-se d'arguments i no només adreçats als convençuts. Alguns pensen que no hi ha res més a fer pel que fa a convèncer els sectors més progressistes de l'Estat espanyol de la legitimitat de les demandes que es fan a Catalunya i això és un error al meu parer. S'han de guanyar tantes complicitats com es pugui, la qual cosa no significa esperar a tenir una majoria convençuda a tot l'Estat per poder avançar.

S'ha de ser conscient de la dificultat d'assolir tant si es vol el dret a decidir com la independència. Per guanyar-los no fa falta una guerra civil, però segurament tampoc n'hi ha prou amb algunes passejades de diumenge. Cal no ser víctimes d'una impaciència excessiva que pot portar a frustracions si no es té molt present la correlació de forces real i no la desitjada, però tampoc no es pot deixar en l'ambigüitat o indefinició del in illo tempore, del ja es veurà. Hi ha d'haver uns terminis realistes que obeeixin a un pla coherent i factible.

Per acabar, tot això implica tenir una estratègia de mobilització molt ben pensada que reforci el moviment en favor del dret a decidir a cada passa. L'experiència de Gandhi i Martin Luther King ofereix molts exemples reeixits. També és important un lideratge reconegut i una bona capacitat organitzativa. Pel que fa al lideratge, Gandhi ens n'ofereix un model. Però no actuava pas sol, comptava amb molts col·laboradors, a més del partit del Congrés, i va saber guanyar moltes complicitats també a Gran Bretanya i arreu del món. I va saber propagar la legitimitat de la seva causa, més enllà dels ja convençuts.