Política

Testimoni de la immigració

L'obra ‘Els altres catalans', de Francesc Candel, publicada fa just 50 anys, és encara avui un testimoni descarnat de les dures condicions de vida i les dificultats d'integració de la Catalunya suburbial

Candel coneixia perfectament la Catalunya immigrada. Va arribar de nen a Can Tunis i va ser regidor a l'Hospitalet
L'Estat espanyol roba als catalans però també roba als valencians, als asturians i als andalusos... a través d'unes elits extractives
Sense els immigrants arribats, Catalunya no hauria pogut créixer econòmicament al mateix ritme
Actualment 1,4 milions de catalans, segons l'Idescat, han nascuts en altres territoris de l'Estat espanyol

“Una nit que vam anar a donar una injecció a un malalt d'una barraca vam veure catorze persones en un mateix compartiment, i vam haver de passar de puntetes per no trepitjar ningú, i sobretot per no despertar el qui entrarien molt de matí a treballar. Cada nit havien de muntar i cada matí desmuntar les més complicades combinacions. Fins i tot havien posat un nen dins d'una mena de safareig. En un sol llit, quatre persones, com sardines a la llauna, capiculats, caps i peus barrejats. Per això a l'estiu se'n veuen molts, en aquests llocs, que dormen al carrer. Aquests amuntegaments, amb la seva seqüela o ròssec d'amoralitats, deixadeses, negligències i abandonaments, destrossen la vida familiar.” Aquest és un dels fragments més colpidors de l'obra Els altres catalans publicada per Francesc Candel (Casas Altas, 1925-Barcelona, 2007). Aquesta era la descripció candeliana de les pèssimes condicions de vida en una dels milers de barraques d'aquells barris de Barcelona “donde la ciudad cambia de nombre”. Passats 50 anys, aquelles barraques han desaparegut i aquells immigrants són catalans. Però, passats 50 anys, el nou barraquisme ressorgeix i els drames migratoris es repeteixen com a tragèdia. Dels controls policials quan el Transmisserià arribava a l'Estació de França, a les tanques amb ganivetes de Ceuta i Melilla. De les barraques del Somorrostro a les naus ocupades del [email protected] De Linares i Almería a Quito i Bamako. Ahir com avui.

El llibre, testimoni d'un temps i d'un país, es va convertir en una obra referent sobre la polèmica, calidoscòpica i cruenta història de la immigració arribada a Catalunya provinent de totes les Espanyes. La Generalitat de Catalunya i la Fundació Francesc Candel ja van celebrar el febrer passat un primer homenatge a l'obra i a la figura de Candel. El president de la Generalitat, Artur Mas, va subratllar aquell dia que la societat catalana actual és la mateixa que es descriu a Els altres catalans. “El 70% dels catalans o han nascut fora de Catalunya o tenen algun dels pares que ha nascut fora de Catalunya”, va reivindicar com un fet positiu el president català. La celebració d'aquesta mena d'Any Candel particular organitzarà jornades de debat, inaugurarà un monument, estrenarà una obra teatral basada en el llibre d'Els altres catalans i té un cartell propi, de l'artista Joan-Pere Viladecans. ICV-EUiA, partit hereu del PSUC del qual va formar part Candel, també ha reivindicat el seu llegat.

L'obra, publicada el 1964, en ple franquisme i encara enmig de l'auge migratori, va ser retallada per la censura després d'una llarga peripècia. El 1958, la revista La Jirafa, dirigida pel futur editor Rafael Borràs, va dedicar un número doble a Catalunya. Un dels que hi van escriure va ser Candel amb un article titulat “Los otros catalanes”. Vivia aleshores a les Cases Barates del grup Eduardo Aunós, que ja no existeixen i que inspirarien la primera novel·la Donde la ciudad cambia su nombre. L'editor Max Canher, d'Edicions 62, va demanar a Candel fer un llibre sobre la Catalunya que coneixia. Volia titular-lo Nosaltres els immigrats, a la manera de Joan Fuster. Però Candel va imposar el títol originari.

Candel, criat a la barriada de Can Tunis, a tocar del cementiri de Montjuïc i on ara hi ha la Zona Franca, coneixia perfectament aquells racons d'una immigració oblidada per la dictadura i menystinguts pels prohoms de la burgesia catalana. Durant aquells anys els extraradis de totes les ciutats catalanes, amb especial èmfasi a l'àrea metropolitana de Barcelona, van créixer i créixer, sovint caòticament i en pèssimes condicions de vida, gràcies a l'arribada de milers de persones de totes les Espanyes empobrides. Als anys cinquanta, segons relata Candel, el barraquisme era un dels problemes més greus del país. Al llibre ressonen els noms de Pequín, el Camp de la Bota i les platges del Bogatell i del Somorrostro –amb 12.000 barraquistes–; de Montjuïc –amb més de 30.000 persones en barraques i semibarraques–; de les vessants de la muntanya del Carmel –amb unes 1.200 barraques escampades–, o dels volts de la Torrassa, de Collblanc, de Torre Baró o les Cases Barates –amb uns 2.800 barraquistes més–. Aquests barris van ser el símbol més dur de la insensibilitat social del franquisme. “Era monstruós”, conclou Candel en el seu estudi.

L'altra catalunya

La immigració, els anys següents, va passar a l'extraradi de Barcelona, fins a Molins de Rei i Sant Vicenç dels Horts, per la banda del Baix Llobregat, o fins a la Salut de Badalona i Montcada, per la banda del Besòs. Posteriorment, va reproduir-se arreu de la Catalunya industrial. Aquelles persones, que venien amb una maleta de cartró i quatre pessetes, arribaven a Catalunya per treballar i deixar-se les mans en fàbriques i tallers. “Aquests fills dels no-catalans –apunta Candel el 1964– han arrelat en aquesta terra no dels seus avis. N'absorbeixen la saba i hi deixaran la llavor.” Tot i això, el procés no va ser gens fàcil. Molts immigrants es van sentir maltractats pels catalans i, segons constata amb preocupació Candel, van ser temps de “tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideraven autòctons”.

Catalunya ha estat, des de finals del segle XIX, terra d'acollida. Actualment 1.417.177 milions de catalans, segons dades oficials de l'Idescat, són nascuts en altres comunitats de l'Estat. La majoria provenen d'Andalusia (630.171), Castella i Lleó (129.972), Extremadura (129.387), Aragó (106.238) i La Manxa (102.930). A partir del 1910, l'arribada d'immigrants del sud va començar a créixer exponencialment gràcies al creixement de la indústria o de les exposicions internacionals amb pics migratoris cap al 1925 i, després de la Guerra Civil, a partir dels anys quaranta. El 1964, segons el Centre d'Estudis Demogràfics, per primer cop el 50% de la població catalana havia migrat o era filla d'emigrants de la resta de l'Estat. A partir del 1970 canvia la tendència i la immigració espanyola comença una progressiva reducció. La demògrafa Anna Cabré ha demostrat, en diversos articles i publicacions, que la població catalana del 2010 no hauria superat els 2,4 milions si no hi hagués hagut cap fenomen migratori i, de retruc, el creixement econòmic i social de Catalunya hauria estat complicat sense la mà d'obra barata dels altres catalans.

El llibre Els altres catalans contraposa els catalans de la primera onada migratòria dels anys vint amb els de la segona onada arribada entre els anys quaranta i principis dels seixanta. A la dècada dels anys vint, segons dades de l'obra Història econòmica de la Catalunya contemporània, més de 310.000 emigrants van arribar a Catalunya, sobretot de les províncies de València, Múrcia i Aragó. En canvi, a partir dels anys quaranta, andalusos, extremenys i manxecs arriben massivament, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona. Candel, que havia arribat de nen el 1927 des de Casas Altas, un minúscul poble fronterer amb Conca, coneixia molt bé els dos fenòmens i, fins i tot, el conflicte sempre latent entre els últims i els penúltims d'arribar.

El seu llibre és una obra, quasi periodística, de denúncia social i de reivindicació d'unes condicions de vida dignes; però alhora es revela com una reflexió contemporània sobre la integració, la qüestió de la llengua i el catalanisme. Va tenir tres rèpliques: Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i Els altres catalans del segle XXI (2001). Avui, 50 anys després de molts llibres, debats i discussions al Parlament, els altres catalans i els seus fills són part intrínseca de la catalanitat. Ja no són ni seran mai més els altres.

Els altres catalans
Francesc Candel
Editorial: La Butxaca-Edicions 62 Any: 1964 (edició no censurada: 2008)
La primera edició no censurada del llibre de Francesc Candel va aparèixer el 2008 per recuperar els nombrosos passatges suprimits pel règim franquista. L'edició del 2008, a càrrec de Jordi Amat i amb pròleg de l'escriptora catalana Najat el Hachmi, ha estat recuperada enguany per commemorar el seu 50è aniversari. A més, l'Ajuntament de Barcelona ha publicat el llibre Candel i Barcelona. La ciutat dels altres catalans 1985-1964, un recull de reportatges publicats durant el procés de gestació d'Els altres catalans.

Un home del PSUC

Candel, que simpatitzava amb el PSUC, va ser escollit senador a les Corts espanyoles el 1977 i dos anys després va ser regidor de l'Hospitalet de Llobregat, on va liderar el departament de Cultura del primer ajuntament democràtic de la segona ciutat del país. Les batalletes internes el van decebre i, de fet, va aprofitar per novel·lar el seu pas per la política institucional a Un charnego en el senado (1979) i Un Ayuntamiento llamado ellos (1994). El 2003 va donar suport públic a la candidatura municipal d'ERC a l'Hospitalet.

---› ENTREVISTA A:

Antonio Baños, autor de 'La rebel·lió catalana' (Eldiario.es Libros)

“L'enemic és l'Estat espanyol, no els espanyols”

El periodista i membre de Súmate publica la versió castellana del seu llibre sobre els perquès de l'auge sobiranista a Catalunya i del seu camí del federalisme a l'independentisme: “Mai, però, he sigut nacionalista”, alerta
Al llibre La rebel·lió catalana hi escriu frases com aquestes: “Es pot cridar el gol d'Iniesta i emocionar-se amb la Via Catalana' o “Sóc català dels de tota la vida: amb els quatre avis de fora”. Expliqui's.
D'una banda, hi ha les identitats nacionals i col·lectives i, d'una altra, hi ha la política. Hi ha gent que se sent d'Apple, de Star Trek, de classe obrera o catalans o espanyols... Són identitats construïdes sobre uns referents culturals. Un uruguaià i un argentí no tenen unes diferències radicals de llengua, de costums o històriques, però uns van optar per un projecte polític d'un estat petit i els altres són un projecte polític més gran. La tesi del llibre és que jo em sento espanyol com un noruec se sent escandinau. Crec en una hispanitat que té a veure amb Amèrica, amb Portugal, amb els bascos, que té una cultura barrejada, amb vàries llengües..., però no vull ser del Regne d'Espanya. M'agraden el pernil, les tapes, la cultura i moltes més coses de la Península. Però una cosa és la identitat cultural, sentimental i familiar i l'altra és el meu projecte polític. Vull fer la república catalana en una nació històrica com Catalunya.
L'ANC, CDC, ERC o Súmate intenten convèncer el Cinturó Roig de Barcelona, castellanoparlant i amb vincles sentimentals amb Espanya.
Una enquesta recent afirmava que el 14% dels castellanoparlants ja eren partidaris de la independència. Això trenca estereotips: el catalanet vota Convergència, el xarnego vota PSC... El procés està trencant els mites dels darrers trenta anys. L'enquesta també advertia que, en el total de població, hi ha un 30% d'indecisos. Crec que la majoria dels castellanoparlants són avui indecisos, però no contraris. Hi ha castellanoparlants que se senten espanyols però que veuen que l'Estat espanyol no xuta, i que hi ha una via de sortida als seus problemes. Si no es fereix la seva identitat familiar i cultural, s'hi pot apuntar. Molta gent de l'àrea metropolitana està detectant que aquí està passant alguna cosa. Que visquis a Cornellà no vol dir que siguis tonto. Veuen que aquí els seus fills van a escoles en barracons, que la llista d'espera per operar-se és més llarga..., i després, quan a l'estiu van al pueblo, es fan més independentistes. Allà veuen que al lloc d'on van sortir els seus pares per la pobresa es viu millor que a l'Hospitalet.
Hi ha un discurs a Súmate de reclam de la independència per la qüestió dels diners basat en lemes com ara “Espanya ens roba”. Això no genera odi entre pobles?
Els catalans no paguen diners als andalusos. Els catalans paguen a l'Estat, que després redistribueix a una administració clientelista a Andalusia. No es tracta d'un poble donant diners a un altre poble. L'enemic és l'Estat espanyol, no els espanyols. L'Estat espanyol roba als catalans, balears i valencians a través del sistema fiscal, però també roba als asturians negant-los un futur o roba als andalusos mantenint un règim de propietat de la terra quasi feudal. Els andalusos també estan molt fotuts: a Cadis hi ha un 52% d'atur. Són robatoris a la carta. L'Estat, a través d'unes elits extractives a Madrid però també catalanes com Foment, La Caixa o Abertis, viu de xuclar de tots els seus ciutadans. El nostre discurs és que Espanya és un estat col·lapsat i, a més, és irreformable. Hi ha independentisme de butxaca, però cal posar-ho en context de robatori general.
Ha presentat a Madrid i en castellà La rebel·lió catalana. Creu que l'esquerra espanyola entén el reclam independentista?
La sensació, després de parlar amb periodistes progressistes, gent d'IU o de Podemos, és que encara hi ha una idea de condescendència. Creuen que els catalans d'esquerres estem enganyats per un Artur Mas que agafa la bandera per tapar les retallades.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Torra demana l’abdicació de Felip VI i denuncia les complicitats en la fugida

barcelona

Operació salvar la corona

Madrid

Torra apressa Sánchez a reunir-se pels fons europeus

barcelona

Cisma reial Sánchez-Iglesias

madrid
Romanents,   i ara què?
Opinió

Romanents, i ara què?

Diputat al Congrés pel Partit Demòcrata i Alcalde de Tortosa (2007-2018)

“Rei indesitjable al seu propi país”

BARCELONA

Dues explosions maten desenes de persones a Beirut

Beirut

On s’amaga?

madrid
BIELORÚSSIA

Lukaixenko acusa Moscou de “mentir”en el cas dels mercenaris russos detinguts