Política

EDUARDO ALESSANDRIA

BADALONA

“Soc optimista, estem carregats d’argumentació”

Eduardo Alessandria (Mar del Plata, Argentina, 1965) va venir a treballar a Catalunya l’any 2003. “Viatjava molt per les Espanyes, i com que era un argentí en una empresa catalana, la gent s’obria més i estava exposat a un anticatalanisme molt fort”, recorda. Les crítiques van tenir l’efecte invers per “l’estima que tinc per Catalunya, el lloc d’acollida on vaig venir a treballar”. Des del 2013 treballa activament per al procés. Actualment és vicepresident d’Òmnium Badalona-Barcelonès Nord.
Com es va fer independentista?
Jo vaig viure tot un procés, abans que el tema de l’independentisme es posés de moda. Per feina, vaig viatjar molt per les Espanyes, i vaig rebre moltes agressions verbals, entre cometes, per dir-ho de manera simpàtica: gent que et deia tots els tòpics imaginables sobre els catalans. Amb l’estima que tinc per Catalunya, que és el lloc d’acollida on jo vaig venir a treballar! El problema és quan vius aquí i comences a entendre el país, a parlar i raonar amb molta gent sobre el tema de la república catalana, i poder escriure una nova constitució en un país nou... Tot això fa que em decanti més per aquesta ideologia o parer, no sé com definir-lo.
En quin moment passa de la conscienciació a la militància des d’Òmnium Cultural?
Vaig viure un procés d’aprenentatge i de creixement personal perquè em feia molta vergonya; és absurd, però pensava que la gent diria: “Aquest de què va, si no és d’aquí, si és estranger?” Diria que el moment clau és quan van fer el Concert per la llibertat al Camp Nou [juny del 2013]. Jo era soci d’Òmnium i m’hi vaig apuntar de voluntari, i vaig comprendre que no era una secta, que era un lloc plural, on era benvingut, i que no es tractava de pagar la quota i res més. Des d’aquell dia vaig començar a treballar més activament de voluntari i ja va ser un no parar.
Algun moment especial dels darrers anys?
El moment més emocionant per mi va ser el 9-N a les 9 del matí. Jo era un dels membres d’una de les taules, i quan s’obren les portes, la gent entra a votar i comença a aplaudir... Va ser especialment significatiu. Demostrava que allò anava de debò, no era una botifarrada, com havien dit.
Veu el moment actual amb optimisme?
Sí, perquè cada dia la cosa va més de debò, i si no tenim fe nosaltres, hem de mirar què fan a l’altre cantó: s’ho estan prenent seriosament, estan amenaçant, utilitzen tota l’estructura política, judicial i policial per descafeïnar i diluir aquest soufflé que mai no baixa. No sé si és el moment perfecte, però és el moment que tenim i hem de treballar. I hem d’agrair aquest moment també perquè estan caient totes les màscares: la gent que et feia costat perquè semblava utòpic, ara que veu que va de debò, comença a definir-se amb més claredat. També soc optimista perquè tinc memòria. Quan vaig arribar a Catalunya, tenia un veí que era d’ERC i pensava que en la seva vida veuria el seu país independent, era una cosa absolutament fora de programa, i ara estem a punt de forçar ni que sigui una pilota de partit. Sóc optimista a més a més perquè estem carregats d’argumentació: hi ha una república, una constitució... Tenim un argumentari molt bèstia, no és un tema identitari de quatre persones tancades, és una cosa que surt del carrer i ha d’acabar amb el suport de la gent del carrer. Hi ha gent que és unionista, normalment per raons sentimentals, i en una discussió, no t’ho poden argumentar, només hi ha un tema de “no ens podem divorciar perquè no existeix el divorci”.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia