Política

opinió

Mirem-nos als ulls

“Mai havia d’haver passat i no ens hem de permetre normalitzar l’odi”

El dijous passat a la tarda se’ns encongia el cor de tristesa i impotència davant d’un atemptat terrorista al centre de Barcelona. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació van començar a bullir en una pluja d’informació constant. Però enmig de tot plegat s’anava repetint un curiós i colpidor mantra que cada vegada que sentia o llegia m’enfonsava en una profunda reflexió: “Tard o d’hora havia de passar, només era qüestió de temps”, deien molts. Una afirmació lapidària. Com vaig explicar en aquell moment a Twitter, em nego totalment a la resignació. No pot ser. Mai havia d’haver passat i no ens hem de permetre normalitzar l’odi. L’únic que podem acceptar que passi per sobre de tot és el triomf de la pau i la tolerància. Acceptant-ho i mostrant la nostra fragilitat fonamentada a base de por i terror, estarem fent un favor als que volen el mal.

Avui, sentint el dolor i la consternació col·lectiva de fons, hem hagut de reprendre el dia a dia. Hem tornat a agafar el transport públic, a omplir els carrers, a anar a la feina o a aprofitar el que ens queda encara d’estiu. Però si ens hi fixem hi ha quelcom que és imperceptible a simple vista que està passant. Sense lògica, haurem començat a desconfiar els uns dels altres. No podrem evitar segurament fixar-nos en la pell o en la vestimenta de certes persones que ara se sentiran més observades que mai. Però, malauradament, tornarà a ser una sensació que no és desconeguda. Ens mirarem de reüll i no podrem evitar malpensar. Sense que ens n’hàgim adonat, la por s’haurà apoderat de la nostra mirada. Aquell odi i terror que hauran projectat alguns malvats hauran intentat conquerir els nostres ulls. Hauran envaït els cors i colpejat el nostre esperit democràtic, obert, divers, vital, constructiu... Però només l’hauran ferit. Perquè ens haurem tornat a aixecar amb fermesa. Confiarem en el que som, una terra acollidora, que estima la seva diversitat i viu amb orgull la solidaritat ciutadana. La mateixa que van demostrar la fatídica tarda de dijous desenes de ciutadans.

Els musulmans catalans aquests dies sentim una profunda tristesa en veure com s’utilitza d’una manera totalment errònia el nom de la nostra religió per causar dolor i sense cap tipus de representativitat. És molt difícil poder descriure amb paraules el desconsol que fets com els que han passat provoquen. És demolidor sentir i veure la desolació en un país que ens ha acollit i ens ha vist créixer, i que amb orgull defensa la riquesa de la seva diversitat. És impotent que a causa de tot això es deixi espai al dubte i la desconfiança en tothom. En la gent de bé, que construeix diàriament, com tots els ciutadans, a base d’esforç i sacrifici el progrés d’una societat i una terra que ja s’ha fet seves i estima.

Molts defensen aquests dies l’argument que no hem d’excusar-nos o donar explicacions perquè diuen, amb tota la raó del món, que els autors d’aquesta monstruositat no tenen res a veure amb la religió. Però des del primer instant que queda espai al dubte i hi ha manca d’informació tenim el deure i la responsabilitat imperiosa de respondre als dubtes i preocupacions. Hem de ser capaços d’explicar-nos les vegades que calguin. De fet, un dels grans causants del racisme i l’odi moltes vegades és el desconeixement. Per això mateix estic plenament convençut que una de les vies per preservar la pau social i sortir dels entrebancs és liderar conjuntament una revolució intel·lectual tot valorant la força de la cultura i el coneixement. És a dir, fer front als discursos d’odi amb projectes socials i iniciatives que recuperin el diàleg i la reflexió serena, el debat rigorós i el reconeixement mutu. Però abans necessitem persones que liderin aquestes transformacions. Al nostre país hi ha un greu i urgent dèficit de lideratge en tots els sentits i camps. Però no precisament perquè no existeixin figures que puguin ser representatives. Al contrari. N’hi ha desenes i centenars a tots els barris i ciutats, amb potencial, preparació i la creativitat necessària. Però els hem de donar visibilitat. Hem de potenciar el talent emergent, impulsar-lo i fer-li veure el seu important paper en el canvi de paradigma del món i l’entorn. Necessitem noves veus, nous enfocaments, noves perspectives, aires nous que continuïn defensant, juntament amb l’experiència i els aprenentatges d’aquells que ho han estat fent incansablement tots aquests anys, la convivència i el bé col·lectiu. Que tinguin espai als mitjans de comunicació i en iniciatives públiques. Serà una de les maneres de continuar construint pau i convivència com ho hem fet fins ara. Així que mirem-nos als ulls sense por, reconeguem-nos en les bondats i flaqueses i trobarem la complicitat necessària per assolir qualsevol repte que se’ns plantegi. El meu condol a les famílies i a la ciutat de Barcelona i el sentiment compartit d’impotència i tristesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia