La presidenta de les urnes

Carme Forcadell va pronunciar durant la Diada del 2014 una de les seves proclames més cèlebres: “President, posi les urnes.” Eren les setmanes prèvies al 9-N i Forcadell, que llavors era presidenta de l’ANC, pressionava, juntament amb l’enyorada Muriel Casals, perquè el cap de l’executiu, Artur Mas, convoqués la consulta, com així va ser. Forcadell, doncs, va posar el seu gra de sorra perquè les urnes sortissin al carrer aquell dia, el mateix que ha fet ara com a presidenta del Parlament. La seva tenacitat, sobretot en el famós ple del 6 i 7 de setembre, va donar cobertura perquè es pogués celebrar el referèndum de l’1 d’octubre. Forcadell, doncs, serà recordada com la presidenta de les urnes i per haver pilotat la legislatura més difícil que segurament ha viscut la cambra les últimes dècades.

Nascuda el 1956 a Xerta, Forcadell va ser regidora per ERC a l’Ajuntament de Sabadell (2003-2007) i ha estat vinculada a diverses associacions en defensa de la llengua i la nació catalana: membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua; vocal d’Òmnium Cultural de Sabadell; fundadora de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència o vicepresidenta de la Plataforma pel Dret a Decidir. L’abril de l’any 2012 va ser escollida presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. Reelegida el 2013 i el 2014, ho va ser fins al maig del 2015 –quan va ser rellevada per Jordi Sànchez– i en la seva etapa va ser quan l’ANC va tenir la màxima esplendor amb manifestacions tan concorregudes com ara la del 2012, la Via Catalana del 2013 o la V del 2014.

El mes de juliol del 2015 va acceptar concórrer com a número dos a la llista de Junts pel Sí i el 26 d’octubre del mateix any va ser nomenada presidenta del Parlament. Encara que en la seva primera entrevista a El Punt Avui assegurava que seria “la presidenta de tots, pensin el que pensin”, l’oposició li ha recriminat durant tot aquest mandat que només treballés pel procés independentista. El punt culminant d’aquesta tensió va ser la sessió plenària del 6 i 7 de setembre de l’any passat, quan es va aprovar la llei del referèndum, la de transitorietat i el govern va signar el decret de convocatòria de l’1-0. Van ser unes jornades maratonianes amb contínues interrupcions, bregues entre els diputats, consultes del reglament i demandes de tota mena d’informes, però que Forcadell va conduir amb mà de ferro. Una mà de ferro que a l’inici de la legislatura alguns havien qüestionat perquè consideraven que tenia poca experiència i que no podria dirigir una institució tan complicada, que té una maquinària complexa i alguns cops enrevessada. Però Forcadell se’n va sortir, amb l’ajuda inestimable de la secretària primera de la mesa, Anna Simó, que li va fer de mentora i li va ensenyar com funcionava l’engranatge de la cambra.

Des del minut zero, Forcadell va defensar l’esperit de la democràcia i que al Parlament es podia debatre de tot –i, per tant, també d’independència– i això va provocar que estigués en l’ull de l’huracà de les instàncies judicials. Qualsevol declaració o llei relacionada amb l’estat català era impugnada al Tribunal Constitucional i ella i els seus companys sobiranistes de la mesa havien de declarar al Tribunal Superior de Justícia o al Suprem. En aquest context es produeix una de les moltes imatges icòniques que ens ha deixat aquest mandat, quan el govern en ple, diputats i alcaldes van acompanyar Forcadell i Simó fins a les portes del TSJC.

La nit més negra, però, és la del 9 al 10 de novembre, quan va haver de dormir entre reixes a Alcalá Meco després que el jutge Pablo Llarena ordenés presó sota fiança de 150.000 euros i que la fiscalia l’acusés de rebel·lió, sedició i malversació. Forcadell no es va enfonsar, perquè, com expliquen alguns dels seus amics, “és una dona molt forta, que des de la base ha arribat molt amunt”. Va anar a la llistes d’ERC i va participar en la campanya del 21-D, tot i que sempre havia de mesurar les seves paraules perquè l’espasa de Dàmocles de la justícia espanyola podia caure-li a sobre en qualsevol moment. Una amenaça ben real i injusta que encara pesa sobre ella.