El vano i l’Espanya dels balcons

Vist en perspectiva, podia semblar fins i tot premonitori: el ventall que va exhibir Soraya Sáenz de Santamaría amb una franja amb els colors de la bandera espanyola no podia guanyar de cap manera “l’Espanya dels balcons” farcida d’estendards que Pablo Casado es disposava a liderar. Podria passar de ser una simple anècdota, si no fos perquè, des de l’1-0, la imatge de les façanes d’arreu de l’Estat plenes de símbols espanyolistes s’ha convertit en un fet quotidià que ha vingut per quedar-se, i l’aspirant s’ho ha volgut fer seu. Vano envers balcons no semblava un bon presagi per a uns discursos de presentació de les candidatures que, en el to, ja auguraven una certa resignació de l’exvicepresidenta davant una eventual derrota enfront la il·lusió per una victòria que l’aspirant venia com a segura.

“És una tecnòcrata acostumada al poder i que vol retenir-lo enfrontant-se a un home de partit que busca fer el salt a la cúspide.” Així ho resumia un compromissari que apuntava que la seva opció s’havia quedat fora de la cursa, però que garantia que es deixaria arrossegar per l’ambient d’eufòria que desprenia el sector hooligan que acompanyava Casado. Perquè si els aplaudiments i els crits servien de mesura, una hora abans de la votació el diputat ja havia guanyat.

La qüestió, però, és com es produirà la digestió de tot plegat. I Casado ha de decidir, ara, com administra el dol de la meitat d’un partit a què li costarà pair l’adéu de Mariano Rajoy i la derrota de les seves tesis, dipositades en Sáenz de Santamaría. Per a una formació que fins fa quatre dies presumia de tenir més militants que cap altre partit a Europa i que es vantava que tot es feia al dictat del carrer Gènova, les primàries han servit perquè es destapés que ni el 10% pagava la quota i per demostrar que la pau interna també era una fal·làcia. I recuperar-se d’aquests cops no li resultarà senzill a Casado. Això sí, la major part de compromissaris coincidien, ahir, que el canvi de lideratge al PP –ja fos amb l’exvicepresidenta o amb l’exvicesecretari– era garantia suficient de recuperació de la marca. “Malgrat les ferides que s’han produït, la sacsejada del combat ja és en si mateixa un esperó”, emfasitzava un delegat andalús que preferia Sáenz de Santamaría però admetia que també Casado és una mala notícia per a Ciutadans.

Malgrat que Albert Rivera i el líder del PP comparteixen generació, vehemència en el discurs i, fins i tot, un físic similar i, a priori, això l’hauria de convertit el rival més adient per aturar-lo, els detractors de Casado afirmaven que s’ha instal·lat la idea que Cs representa millor el centre polític espanyol i, en aquest punt, els plantejaments propers a VOX del nou cap encara deixen camp lliure a Rivera, mentre que la major indefinició de Sáenz de Santamaría la feia més competitiva en aquesta àrea. Pedro Sánchez, en canvi, havia comprat la tesi de l’exvicepresidenta i el centre i, ahir, el seu entorn respirava força tranquil per l’indiscutible gir a la dreta del PP.