La veu que els irrita
Les consultes couen al govern del PSOE i les dues formacions polítiques espanyoles
La delegació del govern estatal no va saber gestionar la d'Arenys de Munt, la va atacar frontalment i va acabar provocant un efecte bumerang
Zapatero, Fernández de la Vega, Chacón, Rajoy, Aguirre i Aznar han compartit improperis
El suport de Pujol a la consulta de Barcelonan'ha canviat el paràmetre
a Espanya: poca broma
Amb relació a les consultes, l'esquerra i la dreta espanyoles es confonen; donen la raó a Josep Pla. La consulta d'Arenys de Munt va agafar per sorpresa el govern del PSOE, i el delegat de l'executiu espanyol a Catalunya, Joan Rangel, hi va cometre errors greus. Va ser tan hostil, que va acabar donant relleu nacional a aquella senzilla però festiva jornada participativa del 13 de setembre de 2009. La falta de visió de l'executiu socialista, amb l'atac frontal contra la convocatòria ciutadana, va acabar convertint Arenys de Munt en símbol sobiranista.
Des de la petita localitat del Maresme, fa dos anys, les consultes han acabat sent avalades aquest mes d'abril per la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, l'antiga cap dels advocats de l'Estat a Catalunya, i per Jordi Pujol. I cal mirar cap a on apunta Pujol perquè és qui, als ulls de més gent del país, des de fa quatre dècades interpreta cap a on gira la centralitat de Catalunya.
El govern del PSOE es va espantar molt amb la consulta d'Arenys, i no va dubtar a llançar-la als peus dels cavalls de l'aparell d'Estat. Ho va fer amb mal càlcul. Arenys de Munt es va convertir en el petit poble gal resistent, amenaçat per la prepotència de Roma. “La consulta està fora de la Constitució i de la llei”, declarava aquells dies contra tres modestes urnes instal·lades al Centre Moral ni més ni menys que la que aleshores era vicepresidenta primera del govern socialista, María Teresa Fernández de la Vega. “No té cap conseqüència legal”.
L'executiu espanyol no trobava el desllorigador entre sobrevalorar la convocatòria ciutadana prohibint-la, o deixar-la passar negant-li tota importància. I inicialment va vèncer la idea d'intentar ofegar la consulta i impedir-la. Però això va desencadenar l'efecte bumerang que menys s'imaginava. “És xocant, i el més rellevant és que CiU li doni suport”, va afegir el ministre de Foment, José Blanco. Dos membres més del govern van sortir en tromba també contra les tres fràgils urnes d'Arenys. “Està al marge de la legalitat”, va declarar Francisco Caamaño, ministre de Justícia. La titular de Defensa, Carme Chacón, també va ser molt hostil. “Catalunya està oferint una imatge protagonitzada pels extrems”, va etzibar.
L'advocat exmembre de Falange
Rangel va encarregar el recurs contra el referèndum d'Arenys a l'advocat de l'Estat Jorge Buxadé, que curiosament havia estat excandidat de Falange Española a la meitat dels anys noranta. Sempre quedarà com a dubte si la tria no va ser un intent per desplaçar el focus d'atenció mediàtica cap a l'advocat exfalangista perquè es preservés amb un vel mediàtic que els socialistes estaven ordenant el boicot polític a Arenys.
El PP i Ciutadans van ocupar l'altre front de l'ofensiva, i no cal dir que el van utilitzar per atacar l'executiu del PSOE. Les tres urnes d'Arenys van donar molt de si també en l'estratègia d'oposició del carrer Génova de Madrid. “Sembla mentida que el president José Luis Rodríguez Zapatero calli i miri cap a un altre costat”, va deixar anar el president del PP, Mariano Rajoy. La presidenta de Madrid, la també popular Esperanza Aguirre, era més castissa: “Aquests del referèndum, que apedreguen els qui hi estan en contra, em regiren l'estómac i em recorden els països totalitaris”. El vicesecretari de comunicació del PP, Esteban González Pons, va preferir carregar contra Zapatero. “Estan deixant indefensos els catalans no nacionalistes, que són la majoria, i estan renunciant a defensar la Constitució”.
Amb l'Espanya política bramant contra la consulta d'Arenys, i com que finalment es va poder celebrar i es va evitar el paraigua prohibit de l'Ajuntament, el triomf polític dels sobiranistes estava cantat. La derrota del govern socialista i dels partits espanyols va ser tan sonora al poble del Maresme, accentuada per una desigual correlació de forces, que van optar per canviar d'estratègia. Volien evitar a partir d'aleshores qualsevol efecte bumerang. Madrid va passar a menystenir les consultes amb un nou argumentari: folklore, urnes de cartró, silenci, i pressió política sobre TV3 perquè n'informés més aviat poc.
Discret Zapatero
La desaparició de l'ofensiva de l'Estat va contribuir al fet que la següent ronda de consultes no tingués el mateix èxit. La nova onada es va celebrar el 13 de desembre del mateix 2009 amb resultats discrets, excepte el 41% registrat a la comarca d'Osona. Tot plegat semblava deixar en part tocada la via de les consultes amb vista al futur, encara que els seus promotors no defallien. Només consta d'aquella època una declaració de Zapatero, feta de manera tangencial en una roda de premsa a Brussel·les. “Les consultes independentistes no van enlloc”. La Moncloa volia evitar tota reacció, i tant el PSOE com el PP es van desinteressar respecte del moviment que havia nascut a Arenys.
Però Catalunya havia de ser objecte d'un revés històric que canviaria el seu mapa polític, com cada dia es veu més clar. El 9 de juliol del 2010 el Tribunal Constitucional feia pública la sentència contra l'Estatut, mentre Zapatero mostrava passivitat. El PP va presentar el recurs, i els magistrats progressistes en van redactar la sentència. Quedava d'aquesta manera tocat de mort l'estat autonòmic. I les consultes van esdevenir un camí per reaccionar.
El canvi respecte a les consultes s'ha consolidat amb l'anunci de Jordi Pujol, que ja va votar a la de diumenge, igual que el president Artur Mas i diversos consellers. “Les consultes són il·legals i faig una crida a la lleialtat i a la confiança de Catalunya”, ha dit alarmat l'expresident José Maria Aznar. La consulta de Barcelona els irrita.
