Edward Snowden volia anar a la guerra, a la guerra de l'Iraq, però en l'entrenament previ va tenir un accident en què es va trencar les cames. L'analista informàtic va començar a treballar aleshores com a guàrdia de seguretat en unes instal·lacions de l'Agència de Seguretat Nacional (NSA) a Maryland. Més tard va fer el salt a la CIA (i quin salt) com a expert en seguretat informàtica destinat a Ginebra. El 2009 ho deixa i se'n va amb la consultora tecnològica privada Booz Allen Hamilton, subcontractada per l'NSA, en una base militar nipona. Abans de convertir-se en whistleblower (filtrador), Snowden és transferit aquest mateix any a Waipahu, Hawaii. Allà viu confortablement amb la xicota, amb un sou de 200.000 dòlars i dedicant-se a copiar milers de documents secrets que més tard ho deixaran de ser.

Un bon dia de maig diu al seu cap que estarà de baixa per un tractament d'epilèpsia, però l'epilèpsia la provoca ell en fer públiques al cap de poc des de Hong Kong les bambolines de l'espionatge massiu nord-americà, les interioritats del negoci de la intel·ligència, amb els programes PRISM, XKeyscore i Tempora, la vigilància i emmagatzematge de milions de comunicacions de ciutadans d'arreu del món, inclòs el telèfon d'Angela Merkel. Booz Allen, és clar, l'acomiada, xocada pel que considera una “violació greu del codi de conducta i els valors fonamentals de la firma”.

El seu pare, en una gira d'entrevistes per les televisions nord-americanes, el descriu com una persona profundament reflexiva, que sap la diferència entre el que és just i el que no ho és, el que és correcte i el que no, i confia que no ha comès cap traïció als nord-americans: “Preferiria el meu fill empresonat als EUA que lliure en un país sense llibertats.” Amb llibertats o sense, ara Snowden, convertit en guardià del dret a la intimitat mundial, viu exiliat temporalment a Rússia. “No vull viure en una societat que fa aquesta mena de coses... No vull viure en un món en què tot el que faig i dic és enregistrat”, deia a The Guardian en sortir de l'armari com a filtrador i convertir-se en el nou Chelsea Manning, la whistleblower de WikiLeaks. “No tinc intenció d'amagar-me perquè sé que no he fet res malament”, es defensava.

El govern nord-americà ho veu diferent i en demana l'extradició per delictes com robatori a l'Estat, comunicació no autoritzada d'informació de defensa nacional i comunicació intencionada de documents d'intel·ligència classificats. Per cada un d'aquests càrrecs podria afrontar fins a deu anys de presó. “No sóc ni un traïdor ni un heroi, sóc un americà.” Les tres coses a la vegada, Snowden, al final, ha anat a fer la guerra, però per lluitar contra els seus.