Política

Algèria trenca relacions amb el Marroc

Alger justifica la decisió pel reconeixement marroquí d’Israel, el conflicte del Sàhara Occidental i altres “greuges”

Les relacions entre les dues potències regionals del Magrib han estat tenses des de la independència

Algèria ha anunciat aquest dimarts el trencament de relacions diplomàtiques amb el Marroc, el seu veí i rival al Magrib, una decisió esperada des que fa mesos Rabat normalitzés les seves relacions amb Israel i intensifiqués les maniobres internacionals per eliminar de manera definitiva qualsevol negociació sobre el Sàhara Occidental que no inclogui el reconeixement explícit de la sobirania marroquina.

A aquestes raons, el ministre algerià d’Afers exteriors, Ramtam Lamamra, hi ha sumat altres “greuges” passats, com “la profanació de la bandera a Casablanca el 2013”, i recents, com la defensa per l’ambaixador marroquí davant l’ONU de la causa independentista a la Cabília, regió de majoria berber situada a les muntanyes algerianes.

En un comunicat, el canceller ha al·ludit igualment a la històrica visita que el passat 11 d’agost va realitzar a la capital marroquina el ministre israelià d’Afers exteriors, Yair Lapid, el qual va criticar amb duresa el règim d’Alger, i la polèmica pel “programa Pegasus”, un virus creat amb tecnologia israeliana introduït pels serveis secrets de tots dos Estats per a espiar a polítics, activistes i periodistes.

Lamamra ha ressaltat que la decisió de trencar relacions ha estat adoptada pel president de la República, Abdelmedjid Tebboune, després de rebre un informe de l’Alt Consell de Seguretat, que a més de les raons ja citades inclou informacions sobre el suport marroquí a dos grups opositors que Algèria considera entitats terroristes.


Potències regionals rivals
Les relacions entre Algèria i el Marroc, potencies rivals que lluiten per imposar la seva influència en tota la regió del Sahel i l’Àfrica Occidental, es caracteritzen per la tensió des que el primer país aconseguís la independència de França el 1962.

En l’inici del segle XXI, i després d’una dècada sumida en una cruenta guerra civil amb els moviments radicals islàmics que va causar milers de morts, Algèria es va convertir en la potència principal a la zona de la mà de l’aleshores president, Abdelaziz Buteflika, l’home encarregat de la diplomàcia i la geopolítica algeriana des del primer govern independent.

Secundat pel poder econòmic i la influència a Europa que li ofereixen les seves àmplies reserves de petroli i gas, el règim militar algerià, que sempre ha estat en l’òrbita de Rússia, va fer de mitjancer amb èxit en els diferents conflictes del Sahel, una regió amb la qual s’estén una àmplia frontera i en la qual creix el terrorisme d’inspiració gihadista i la pobresa, i que és objecte d’especial preocupació per a la UE.

No obstant això, l’ictus que Bouteflika va patir el 2013, la decisió del règim de mantenir-lo en el poder malgrat que estava físicament incapacitat i la crisi econòmica sistèmica que va produir l’enfonsament del preu del petroli el 2014 van contribuir al declivi d’Algèria en favor del Marroc, que va trobar en ls Estats Units i en el president Donald Trump al seu millor aliat.


Conflicte sahrauí
En aquest context, el conflicte sobre el Sàhara Occidental és un dels majors focus de tensió entre Rabat i Alger, convertida en el suport més ferm del Front Polisario des que en 1975 el rei Hasan II del Marroc aprofités el declivi del règim franquista per a ocupar l’antiga colònia espanyola.

A més del seu suport polític a la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i de l’ajuda financera i militar al Front Polisario durant la guerra (1975-1991), el desert occidental algerià acull des de fa més de 46 anys els milers de refugiats sahrauís que van fugir durant la “Marxa Verda”.

Algèria va intercedir en l’alto-el-foc auspiciat per l’ONU el 1991 i és un dels més ferms defensors del referèndum d’autodeterminació que aleshores es va acordar i que trenta anys després encara no s’ha celebrat.

Les negociacions es van trencar el 2018, any en què el Marroc, amb el suport implícit de l’administració nord-americana de Donald Trump, va anunciar que la independència Saharuí ja no era una opció i que com a molt s’avenia a conversar sobre la possibilitat d’oferir el que va denominar una àmplia autonomia.

Trump va avalar aquesta política i va obrir les portes a una crisi més gran en signar, al final del seu mandat, una ordre presidencial que reconeixia la sobirania del Marroc sobre la disputada colònia espanyola a canvi del reconeixement d’Israel. Una ordre, però, que el seu successor, Joe Biden, ni ha confirmat ni desenvolupat.

“El desig del Marroc de forçar a altres països a prendre el mateix camí està en l’origen dels recents conflictes amb Estats com l’espanyol i Alemanya”, explica a Efe un diplomàtic europeu a la zona. “Potser el discurs conciliador de Mohamed VI està relacionat amb la tensió amb Algèria. El Marroc no es pot permetre estar barallat al mateix temps amb Espanya i Algèria”, argumenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia