Costa molt que vostè concedeixi entrevistes, i aquesta fins i tot és per escrit. No li agrada relacionar-se amb la premsa? Com és?
És per escrit igual que ho han fet altres diputats en aquesta sèrie d’entrevistes que porta a terme el seu diari. Simplement no és la meva funció. Hi ha companys i companyes que exerceixen de portaveus i que ja assumeixen aquest rol. No és la meva feina treballar directament amb la premsa. En faig molta d’altra que, en essència, requereix discreció i allunyar-me del focus mediàtic.
Quan, com i per què decideix ficar-se en política?
Sempre m’ha agradat la política, des de ben petit, però no recordo del tot quan faig el pas de forma conscient. Sí que vaig entrar a militar a les Joventuts d’Esquerra (JERC) el maig del 92, amb 16 anys. I a partir d’aquí, impulsem el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) a la facultat i ja enllaço amb la militància a Esquerra Republicana.
Va impulsar el BEI a la UPF quan l’independentisme era molt minoritari. Era inevitable que aquella onada que es coïa a les aules arribés on és avui?
Amb en Carles Mundó i en Sergi Sabrià vam impulsar el BEI a la universitat, però avui l’independentisme és majoritari perquè molts independentistes d’aquella generació es van implicar en associacions culturals, sindicats, organitzacions cíviques..., en múltiples lluites que busquen una societat més justa.
No s’hi ha ficat per poc, en política: està pendent de judici per l’1-O i afronta greus penes. Com ho viu en l’aspecte personal?
Ho visc com tota la gent que s’ha encarat a la repressió en primera persona, i som milers en aquesta causa general contra l’independentisme... A nivell personal és molt complicat perquè veus violada la teva intimitat, et veus assenyalat i perseguit, i és evident que té conseqüències de tot tipus per a tu i per al teu entorn. I aquestes últimes, les que afecten l’entorn, són les que et saben més greu.
Li han fet arribar un lot, els de la marca Moleskine? La seva agenda intervinguda s’ha fet famosa…
No, em compro les llibretes jo. Però sí que me’n va regalar una la Marta Vilalta al tren just abans que arribéssim a La Moncloa on es va reunir la taula de negociació. Aquesta no l’ha vingut a buscar la Guàrdia Civil.
Vostè va ser a la primera taula de diàleg amb el govern espanyol. On ho van deixar aquell dia? Què se’n pot esperar ara?
Aquella primera taula de negociació va ser un reconeixement explícit per part de l’Estat espanyol, i per primera vegada, de l’existència d’un conflicte polític amb Catalunya. Nosaltres hi hem d’anar en ferm i sense devaluar-la d’entrada, perquè volem resoldre el conflicte polític de manera democràtica. I això passa per referèndum d’autodeterminació i amnistia.
Vostè és president del consell nacional d’ERC. De què s’encarrega? És un càrrec simbòlic?
No hi ha cap càrrec a l’estructura d’Esquerra Republicana que sigui simbòlic. Ho tenen clar fins i tot la Guàrdia Civil, els jutges i la fiscalia, que ho fan servir com a prova de càrrec contra meu. Per mi és un honor presidir-lo, és el màxim òrgan polític entre congressos a Esquerra.
També és el president del grup parlamentari d’ERC, tot i que sovint delega les intervencions rellevants en la portaveu Marta Vilalta. No és l’habitual...
No hi estic ben d’acord. Els companys de la CUP, per exemple, s’alternen sempre. Amb la Marta Vilalta, la portaveu del grup parlamentari i secretària general adjunta d’Esquerra, ens hem repartit intervencions al Parlament des que som al capdavant del grup. Per exemple al debat d’investidura, ella va fer la primera part i jo la rèplica. Que ho fem diferent de com es feia abans, repartint-nos-ho, és simplement una altra manera de fer-ho.
De què està més satisfet de la feina que va fer al govern? I com a diputat?
Per algú a qui li apassiona la política, ser alt càrrec a la Generalitat o diputat és una responsabilitat immensa, i contribuir a millorar el dia a dia de la gent per mi és un honor. I intento fer-ho bé, tan bé com sé. Els governs i els grups parlamentaris on he participat han impulsat polítiques molt valentes en matèria social i nacional que fins al moment ningú s’havia atrevit a desenvolupar, i estic molt orgullós i satisfet d’haver contribuït a fer realitat les principals propostes electorals que defensàvem.
El seu currículum diu que al col·legi va destacar jugant a escacs. L’ha ajudat per fer política? Sovint es compara amb un tauler...
Sovint es compara la complexitat d’aquests dos mons, però en una partida d’escacs jugues tu sol contra el contrincant. En política, tal com l’entenc jo, la partida és col·lectiva.
El seu avi era militant d’ERC i fins i tot va ser pres en un camp de concentració…
A ell i a tota la seva generació els dec uns ideals i un compromís per lluitar per una societat i un futur de llibertat i justícia social. El meu avi era, com la meva àvia, mestre de la República i un cop acabada la guerra mai va poder exercir, però tot allò que ell va somniar ho vam viure a la meva família. I d’aquí, segurament, ve la meva vocació de servei públic, el gust per la lectura i l’esperit crític i de justícia.
Un dels seus regals de Nadal, des de ben petit, van ser els llibres, i avui és un lector empedreït, sobretot d’assaig...
Llegeixo bastant, molt menys del que m’agradaria. Els llibres ens fan lliures. Són refugis personals i també fonts de coneixement i cultura. Ens fan tenir esperit crític i ens connecten a altres maneres de fer i pensar. Montserrat Roig deia que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini” i Joan Margarit hi afegia que “la llibertat és una llibreria”. Dues màximes que hauríem de tenir presents si volem fer un país lliure i just.
Vostè fa col·lecció en diverses llengües del ‘Manifest comunista’. És el marxista d’ERC? Perquè a la Facultat d’Econòmiques més aviat li devien ensenyar capitalisme…
El col·lecciono des de fa anys: en tinc més de cinquanta, en llengües com el català, el castellà, l’anglès, el xinès…, moltes! En eslovè, euskera, turc... A la universitat on jo vaig estudiar, l’únic exemplar que en aquell moment hi havia d’El Capital de Marx a la biblioteca era al magatzem, on guardaven les donacions que la gent feia quan no li cabien a casa. I aquell exemplar l’havia donat Andreu Mas-Colell.
‘Death metal’ melòdic o justícia espanyola, què és més oxímoron?
El death metal melòdic existeix.
Hem vist a les xarxes que el seu fill d’11 anys ja toca Los Suaves amb la guitarra, en deu estar orgullós…
Estic molt orgullós del meu fill per moltíssimes coses. Em fa especial il·lusió que li agradi el heavy, però el que més m’enorgulleix d’ell és que té un cor enorme, és noble i generós com poques persones he conegut.
Vostè també se significa per la lluita antiracista...
El racisme és una de les actituds més execrables que pot tenir una persona.
Sovint el veiem aixecant el puny... Per què?
Perquè és un símbol de lluita per la llibertat que comparteixen moltes causes que em faig meves.
Puny alçat, Marx, lluites pels drets civils i justícia per a tots, fan del ‘metal’… Es considera un rebel?
No. Només intento ser el més coherent possible amb uns ideals i amb uns principis ètics de justícia i llibertat.