Bufen vents de canvi, això resulta evident. La percepció de l' erosió de l'hegemonia de la dreta en el poder es pot veure en clau electoral, tendència majoritària als comentaris que escoltem o llegim, tot es redueix a una simple qüestió de pactes en un escenari de govern.

Hi ha, però, altra mena de reflexió: situar la qüestió en termes de canvis de tendència o de la consciència social. A cavall entre aquestes dos possibilitats, el socialista J.Felix Tezanos, a la revista de la que és director “Temas”, apuntava que existeixen condicions per a noves potencialitats de la socialdemocràcia, de forma que aquesta pot ser de nou la “principal força de referència” progressista, en tal que partit amb alta capacitat d' articulació social, en uns moments en els quals el neoconservadorisme ha fracassat i esta causant danys per a la convivència i la cohesió social.

La consideració precedent en resum es sustenta en la possible resposta electoral davant la regressió, els retalls, l'involució política, així com la pèrdua de qualitat democràtica, la desafecció i distanciament del ciutadà envers la política del PP. Certament, aquest factors, especialment al cas l, son reals,i estan generant un estat de crítica en amplis sectors socials, factors, però, que al meu parer, no deixen de ser elements amb una certa dosi de conjunturalitat.

A l'anàlisi de Tezanos jo afegiria algunes notes. En primer terme pense que al si de la gent susceptible optar per opcions d'esquerra, que és un conjunt diferenciat del concepte clàssic de classe treballadora, creix un sentiment contra el sistema, del qual la socialdemocràcia ha estat una peça de recanvi, visible per exemple en la conformació del actual govern alemany. Per altra banda, al paradigma de l'estat de benestar el temps ha afegit de nous, com son l' ecologisme amb model productiu alternatiu, el feminisme, en casos com el nostre el cultural i d'autogovern i, finalment, l' aspiració a una democràcia participativa.

A més a més , tenim els efectes de la corrupció, que pot conduir a la critica i vot de càstig, o a passar de tot. En aquest punt, no oblidem com la gestió socialdemòcrata, inferior en nombre a la del PP, s' ha vist també afectada.

I on portaria tot açò? Doncs, a que hi ha opcions de progrés o d'esquerra emergents que poden consolidar-se, limitant o trencant el bipartidisme dominant, i, per tant, no pot haver-hi ja una “principal força de referència”, per això, durant algun temps o cicle caldrà pensar amb una referència plural, amb components que sumen els diferents paradigmes o cultures polítiques, i que amb, més o menys intensitat, deurà comportar un distanciament del sistema econòmic i de poder existent.

La necessitat de canvi, implica compartir, no somniar en ser referent principal, sinó acceptar eixe nivell de referència plural, amb continguts que qüestionen el model econòmic. Igualment caldrà considerar el calat o intensitat dels canvis necessaris.