Quan el que es vol és feina

Són les deu del matí i arribo a l'única oficina de treball que hi ha a Girona després d'haver deixat una vuitantena de treballadors d'EMTE SLU, en vaga des de dilluns, manifestant-se i mobilitzats per les contínues retallades de sou i pels ERO que els han afectat en els darrers mesos. Fa fred a fora d'aquesta oficina situada a l'avinguda Lluís Pericot de Girona mentre espero que vagi sortint la gent per preguntar-los, directament, què pensen de la consulta del 9-N: Creuen que s'ha de fer? Hi ha altres prioritats?

El lloc escollit no és neutral: una oficina de treball en una demarcació amb el 20,32% d'atur –la segona més alta de Catalunya darrere Tarragona, segons dades conegudes dijous–. Un total de 80.500 aturats amb noms i
cognoms. Aquest és el cas d'una dona que ha passat la cinquantena i que després de vuit anys treballant en una botiga s'ha trobat que l'establiment ha tancat de cop i volta. L'acompanya el seu home, amb crosses, i acaba d'entregar el currículum per intentar trobar feina al més aviat possible i poder tirar endavant la família. Tenen una filla i un noi acollit. La dona veu bé que es faci la consulta, però, sense cap dubte, la seva prioritat ara mateix, és una altra: trobar feina.

Trobar feina, aquesta és la màxima preocupació de bona part dels enquestats que accedeixen a col·laborar i respondre a les preguntes. Només un, desconfiat, em demana que m'acrediti abans de respondre convençut: “Sí, el 9-N s'ha d'anar a votar.” “I tant que s'ha de fer!”, diuen una mare i una filla. Aquesta, tot seguit afegeix: “Tot i que s'hagi fet un pas enrere, s'ha d'escoltar la veu del poble! És prioritari.” Un ciutadà d'origen brasiler també es mostra partidari de deixar “que la gent voti, com a Escòcia”, i un veí de Cassà de la Selva, d'origen gambià, m'avança que ell anirà a votar. És el mateix que diu una dona de mitjana edat que afegeix: “Aniré a votar, i tant de bo que surti que sí!”

De tots els enquestats durant una hora davant de l'oficina de treball, no n'hi ha cap que es mostri obertament contrari a la consulta. Hi ha qui va més enllà i vol la independència i hi ha també els que s'hi oposen. Dels enquestats, els que no en són partidaris, simplement, no aniran a votar. Un noi jove em diu en castellà que a ell tant li és si es fa la consulta o no, no vol la independència, però que tampoc ho expressarà a les urnes. I una veïna del barri de Vila-roja de Girona, que tampoc hi anirà, respon que coneix moltes famílies sense ingressos i amb dificultats per menjar. “Si en lloc de repartir tantes paperetes per les cases, si tots els diners gastats en publicitat els destinessin a donar bosses de menjar a les famílies necessitades, segur que augmentarien els vots!”, conclou.

Minuts abans, un jove d'origen hondureny no qüestiona el fet d'una consulta, però creu que no hi ha prou informació sobre què pot passar en cas d'una hipotètica independència. “No hi ha problema a votar, però hi ha altres prioritats, sobretot en temes de frau i corrupció”, diu aquest noi, que tot seguit hi afegeix: “Sembla que tot vagi en benefici d'uns quants, dels que manen. Mentre no hi hagi més transparència, no sé si això durà enlloc.”

A les onze del matí, després d'una hora allà, abandono l'indret per anar cap a la redacció del diari. A la ràdio del cotxe, el coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i expresident del Parlament, Joan Rigol, surt afirmant que confia que es recuperarà la unitat al voltant de la consulta alternativa del 9-N. Mentre l'escolto, veig encara assegut davant l'oficina de treball un home que està a l'atur i que quan li he preguntat sobre el 9-N no sabia de què li estava parlant. “Hi ha coses més prioritàries”, m'havia dit llavors. I així me'n vaig, Rigol a la ràdio, l'home a l'atur assegut davant l'oficina i els d'EMTE protestant davant d'Endesa. Un matí qualsevol de finals d'octubre.