El rum-rum s'amplifica

Tots ells ja fa més de 100 dies que van guanyar unes eleccions. Ada Colau (Barcelona), Dolors Sabater (Badalona), Manuela Carmena (Madrid), Pedro Santisteve (Saragossa), Martiño Noriega (Santiago de Compostel·la), Xulio Ferreiro (la Corunya), Joseba Asiron (Pamplona) o José María González –o Kichi– (Cadis) són avui alcaldes, essencialment per un anhel ciutadà cada cop més majoritari que exigeix a la política fer altres coses, o com a mínim fer-les de manera diferent, des de l'esquerra. Un cop, però, superada l'exaltació per la victòria, ara possiblement constaten a la pròpia carn que estan en un moment del seu mandat especialment complex. Una cruïlla en què la voluntat de capgirar el món –l'ideal– ha de metabolitzar en una acció de govern tangible –el pragmatisme–. El rum-rum ha de passar de les places al despatx oficial. I aquest trànsit no és fàcil, admetem-ho. I, si no, que li ho preguntin a l'alcaldessa barcelonina amb el sidral que té muntat amb el top manta...

Aquesta nova esquerra, però, és especialment hàbil a l'hora de llegir i interpretar el moment. Davant d'unes institucions i elits que, per no immutar-se, no ho fan ni davant la imatge d'un infant mort omplint totes les portades, aquests han tirat pel dret. Seran els ajuntaments, i darrere seu els seus conciutadans, els que donaran aixopluc a aquests refugiats, per a vergonya d'una vella política que, en això, camina amb el pas absolutament canviat. I, mentre això es així, des d'ahir i fins avui, Colau, Sabater, Carmena, Santisteve, Noriega, Ferreiro, Asiron i Kichi s'han trobat a Barcelona per coordinar aquesta xarxa d'acollida i articular un moviment, Ciutats pel Bé Comú, que es presenta com un contrafort del poder popular. Ahir al vespre, i en una Estació del Nord on no cabia ni una agulla, aquesta nova malla cooperativa municipal es va presentar en societat. Sota el crit ja convertit en himne de “Sí se puede”, els batlles van ser rebuts com els Stones. Amb una ovació tancada. Des de la benvinguda de Gerardo Pisarello –el primer tinent d'alcalde barceloní que cobreix tots els fronts– l'ambient va ser d'exaltació. De revolta. Hi va haver referències a la llavor del 15-M (Pedro Santiesteve), a la necessitat de retornar la política “a les bases” (Martiño Noriega, en un català impol·lut) o la denúncia de la “follia d'un sistema econòmic que està provocant la tragèdia del Mediterrani”, com va proclamar Dolors Sabater. Després de destronar Albiol, la badalonina és una heroïna de la causa comuna.

Kichi, el batlle de Cadis, és un home guasón. Fa un míting com qui explica un acudit recorrent, això sí, a l'èpica per endurir el relat: “A la política li fa falta sud, perquè ells han perdut el nord. I mentre el nord posa tanques, nosaltres donem la mà.” El públic, dempeus. Manuela Carmena (Madrid) també és una d'aquelles que connecta, sobretot quan recorda els 1.200 desnonaments que s'han aturat des que és alcaldessa. Especialment brillant va estar Xulio Ferreiro, recordant, per exemple, que va haver-hi un temps, no gaire llunyà, que en aquest país també va haver-hi qui es va veure empès a l'exili. I algú el va acollir. Joseba Asiron, de Pamplona, va ser l'únic que va fer una referència explícita al procés: “La llibertat de Catalunya és també la llibertat d'Euskal Herria”, va clamar. La traca final, però, era per a l'amfitriona. Ada Colau dispara contra el 3%, reivindica la necessitat de reformular el model turístic, blasma de la violència masclista –“no morim, ens maten”– o honora la memòria de les víctimes republicanes. Aplaudiments, rebel·lia i punys enlaire en una tarda de divendres. Dilluns –ple de l'AMI– toca realpolitik.