“ Vivim moments daurats de relació amb el Vaticà”

La relació ha crescut més i tot. Estem vivint uns moments daurats de les relacions entre Catalunya i el Vaticà. Sempre he tingut interès a presentar tot el que fa de bo el nostre país i la nostra Església, que són moltes coses. El que passa és que els catalans, com que sempre volem fer les coses millor, massa sovint ens fixem més en el que no funciona que en el que funciona. Però les coses funcionen.

Sí, i un cop cada mes vaig a Roma, i l'amistat és estreta amb molts cardenals, arquebisbes i membres de la cúria. Mentre jo he estat arquebisbe de Barcelona, han vingut a visitar-nos 40 cardenals, a més dels 30 que van venir per a la dedicació de la Sagrada Família. Han vingut i se'ls ha ensenyat el nostre país, la nostra Església, el nostre seminari... I amb el papa Francesc ja m'he trobat cinc vegades en audiència privada. Sens dubte, ens coneix.

Vaig arribar la nit abans que comencés el concili Vaticà II. Jo no havia estat mai a Roma, aleshores no hi havia televisió i aquella nit Joan XXIII va sortir a la finestra a fer una pregària, i va ser quan va fer el famós discurs de la Lluna. Em va impressionar molt. El concili el vam viure amb molta intensitat.

Ell va ser qui em va nomenar bisbe auxiliar de Barcelona, bisbe de Tortosa, arquebisbe de Tarragona i, finalment, arquebisbe de Barcelona. Va marcar la meva vida. Era una persona encantadora, molt dinàmica: els viatges que va fer van ser impressionants, cal destacar les jornades mundials de la joventut... Va treballar molt i va tenir un gran coratge. Era un home que ens animava a no tenir por.

Va ser un desig d'aplicar el concili Vaticà II. El nostres textos és veritat que van trigar, però, finalment, la Congregació per als Bisbes els va aprovar. En el llibre n'explico detalls i reunions que mai s'han explicat!

No ho crec, perquè ja el concili Vaticà II va establir que les diòcesis molt grans modifiquessin els límits per tal que el bisbe pogués arribar a tothom. Crec que és aquest el context de la divisió. Jubany havia intentat fer una reestructuració, però va veure que era massa difícil; la unitat es perd i als capellans no els agrada gaire. Va ser difícil i, al final, la divisió de Barcelona, el 2004, es va fer sense tenir res preparat. Vam haver de començar tot de zero. El Vaticà va comunicar el meu nomenament al mateix temps que la divisió de Barcelona en tres diòcesis, el nom dels dos nous bisbes de les diòcesis noves i el nom del meu substitut a Tarragona!

Per a mi va ser molt important, però també ho va ser per a l'Església catalana, per a la ciutat de Barcelona i per a Catalunya. Va dedicar una basílica al culte de Déu i a la cultura universal. Vam sortir a les televisions de tot el món i es va fer una publicitat de la ciutat que es pot comprar amb els Jocs Olímpics. Quan viatjo, la gent no em pregunta per la catedral que tenim, que és preciosa, gòtica; em pregunten per la Sagrada Família i pel Barça.

És important perquè Catalunya té una riquesa cultural molt peculiar i té una Església més que mil·lenària, que ha donat personatges molt importants (tenim moltes fundadores del s. XIX), i perquè tenim una gran dimensió social. Càritas, per exemple.

Laic no és dolent; vol dir que s'és respectuós amb la fe, amb la religió. Però el laïcisme, aquesta cultura i política que tenim a l'Europa occidental, vol dir treure la religió de l'espai públic i reduir-lo a l'espai privat. Però, és clar, el laïcisme pensa en una societat que no és autèntica, perquè la societat autèntica està formada per persones, les unes religioses, les altres no, que ho vivim en el si de la convivència social, no tancats a casa nostra! Som sociables i vivim les nostres creences, les diverses creences, al carrer.