Bojos pels videojocs

Quan un joc deixa de ser un entreteniment per convertir-se en una necessitat comença el tortuós camí cap a l’addicció. La línia divisòria entre abús i trastorn no és gens clara i menys encara quan es parla de videojocs. Per això els professionals que veuen com s’incrementa el nombre de consultes per aquesta problemàtica estan satisfets que, finalment, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) hagi seguit els passos de la Societat Americana de Psiquiatria i hagi decidit incloure en el seu catàleg l’addicció als videojocs com a malaltia mental.

Les xifres de jugadors no paren de créixer. L’Estat espanyol –i Catalunya n’és capdavantera– ocupa ja el quart joc en el mercat europeu en consum de videojocs, després d’Alemanya, el Regne Unit i l’Estat francès. L’últim informe de l’Associació Espanyola de Videojocs diu que hi ha 15 milions de jugadors, el 56% homes, i que més del 70% dels joves entre 11 i 24 anys hi juguen.

Però que els videojocs siguin la primera opció d’oci audiovisual no vol dir que una tercera part de la població tinguin algun tipus de malaltia mental. Josep Matalí, cap de la unitat d’addiccions de l’hospital Sant Joan de Déu, rebutja “aquesta idea general de parlar d’addicció”. Matalí, que tracta amb joves menors de 18 anys, considera imprescindible per abordar la problemàtica distingir entre abús i addicció. “Aquesta hiperconnectivitat en què viu molta gent es pot qüestionar, però no representa cap trastorn”, aclareix l’expert.

No s’atreveix a parlar d’hores d’exposició per definir el que seria un trastorn d’addicció. I ho explica. “Si un jove no té deures, va bé de notes, fa activitats extraescolars, té amics i una tarda es passa quatre hores jugant a jocs digitals, no és indici de res”, resumeix Matalí.

El problema comença quan “el joc genera a la persona interferències en la vida acadèmica, familiar i interpersonal”. Són els casos realment preocupants i representen, segons l’expert, entre l’1 i el 2% dels jugadors.

En la unitat d’addiccions de Sant Joan de Déu atenen 120 casos cada any, de què un 30% són per addicció als videojocs. La mateixa unitat s’ha anat adaptant a una realitat que canvia molt ràpid. “Primer, parlàvem d’addicció a internet, però hem arribat a la conclusió que l’addicció es dona a determinants tipus d’aplicacions.” Les més addictives, segons l’experiència de Matalí, són els jocs de rol. “És lògic per les mateixes característiques dels jocs i perquè un dels grans factors de risc entre els adolescents és la soledat. En molts casos, no és tant el joc, sinó que es converteix en l’única realitat social del jove.”

L’hospital de Bellvitge també té una unitat dedicada al joc patològic. Fa més de 20 anys que funciona i des del 2004 han vist com l’addicció als videojocs ha anat creixent. “Ara, representa ja el 5% dels casos d’addiccions que atenem i en dotze anys han crescut un 2,14%”, explica Susana Jiménez, responsable de la unitat de joc patològic de l’hospital.

Tot i l’increment de casos, però, Jiménez apel·la a la prudència. “No patologitzem la població. Hi pot haver conductes problemàtiques però no un trastorn mental”, subratlla. I aclareix que, en els casos més dramàtics, que són greus però molt minoritaris, “el trastorn està associat a altres patologies, com ara quadres d’ansietat, depressió i trastorn d’hiperactivitat, que, de vegades, pot ser un important factor de risc”. El perfil, explica, és un home de 22 anys, majoritàriament solter, inactiu i amb estudis primaris o secundaris.

“Acostumen a tenir alteracions emocionals importants, una baixa autoestima, poques habilitats socials i una tendència a la inseguretat i a evitar conflictes”, resumeix l’experta, per qui un factor afegit és també la soledat i “la dificultat per dirigir la pròpia vida”.

Jiménez recomana als pares que estiguin atents a qualsevol símptoma i insisteix a organitzar seminaris a les escoles per tractar la problemàtica. En el cas dels més petits, subratlla la necessitat que “també els pediatres estiguin especialment atents”.