NAJAT EL HACHMI “No podem tenir unes fronteres que generen encara més violència”

Catalunya està feta per persones que venen de llocs molt diferents. Som molt més que terra d’acollida, som terra d’immigrants. La catalanitat pot ser dues coses: la identitat i la ciutadania. Molts dels que ens hem reivindicat com a catalans el que volem dir és que també som ciutadans de Catalunya, independentment del lloc on hàgim nascut.

Vam arribar a finals dels anys vuitanta, en un moment en què l’emigració d’origen marroquí era bastant minoritària. La nostra incorporació a la societat catalana va ser relativament dolça perquè no hi havia molts dels aspectes negatius que ara existeixen. Després ja vam descobrir que hi havia una altra manera de funcionar respecte a la immigració. En el meu cas, vaig tenir la sort de trobar una escola acollidora, de barri, oberta, que de seguida ens va obrir les portes, no només als alumnes, també a les famílies.

Quan vaig arribar no recordo gaires moments d’un rebuig més enllà de fets anecdòtics. El que sí que recordo molt d’una manera molt traumàtica és el moment en què vaig sortir del barri on vivíem i vaig haver de fer coses com ara buscar feina, el tema dels papers o llogar pis. Havia crescut amb la idea que era igual que els meus companys i no m’havia imaginat mai que m’haguessin de discriminar per res. A més, aquest mecanisme de discriminació, en el cas de l’habitatge, per exemple, acaba tenint efectes concrets: la segregació urbanística. Les primeres vegades que anava a veure pisos per llogar, molt subtilment m’anaven portant cap aquells barris o carrers que se suposava que m’eren més propis que no altres on volia viure, perquè volia més independència, fugir del control social i, en canvi, no podia.

El que no ho està fent bé és aquest govern d’Europa en el qual hem delegat moltes de les funcions que tenim com a ciutadans. Es produeix una mena d’externalització d’algunes polítiques i sembla que no hi tinguem una vinculació directa. Com ho fem per arribar a transmetre les nostres reivindicacions com a ciutadans? Això és un problema molt gros, generat a més per la mateixa UE, perquè les fronteres del sud estan tan blindades que és impossible fer una migració normalitzada. No hi ha manera d’entrar en el territori europeu si no és per aquestes rutes que posen en perill la vida de les persones.

Hi ha coses que són de dret internacional bàsic que s’estan incomplint, com és la qüestió de l’asil polític dels que fugen de conflictes bèl·lics o han patit violència de gènere, per la seva orientació sexual, etcètera. Hi ha molt poques peticions d’asil que s’estiguin aprovant. Espanya està sota mínims. Un dels problemes també és el pacte del Marroc amb la UE per convertir-se en frontera per als que venen de més al sud. A Nador mateix, són tractats d’una manera salvatge. Un capellà que treballava allà amb subsaharians m’explicava que la seva petició a la policia marroquina era: “Si us plau, no els feu mal”, perquè li arribaven les persones fracturades pertot arreu! Això és un fet que està realitzant el govern del Marroc perquè rep fons de la UE... La frontera que hi ha a Melilla és un lloc que genera una violència extrema. És un punt on veus perfectament com s’articulen les grans desigualtats del món.

Que compleixi les lleis i concedeixi la condició d’exiliats a les persones que s’ho mereixen. I que no podem tenir unes fronteres que generen encara més violència.

A casa som sis germans, havia de compartir espais, moltes vegades necessitava el meu i l’escriptura era un entreteniment. Recordo que vaig descobrir Rodoreda amb un fragment d’un llibre de text de primària. El fet de trobar diferents miralls, sobretot de la condició de la dona a través de la literatura de moltes autores, fa que connectis més fàcilment i que pensis que tu també vols representar la realitat del que passa a les cases. També vull parlar de situacions d’injustícia que he vist i m’agradaria plasmar.

Sí, i està estructurat amb dos fils narratius. Un d’ells és la Fàtima, que després de molts anys torna a casa seva i explica a les seves germanes el seu periple migratori. L’altre fil em serveix per acostar-nos a la vida de la Fàtima des dels 2 anys fins a la seva joventut. Aquesta part està situada en un poblet molt petit, inventat, però del nord del Marroc, on les dones s’han d’enfrontar a una sèrie de problemàtiques relacionades amb el propi fet de ser dones. Per exemple: la pressió sobre el cos. Com des de molt petites ens ensenyen que el nostre cos és un problema perquè pot provocar desig en els homes i això és conflictiu. Ens ensenyen a tapar-nos, a no mostrar-nos, a no ser seductores i tota una sèrie de normes que s’articulen en petites coses de la vida quotidiana i que van teixint una xarxa que situa les dones en un lloc de segona. Ens estan dient que ni tan sols el cos que tenim ens pertany, amb la qual cosa com afrontes la descoberta de la pròpia sexualitat? Com trobes el propi desig quan ningú ha pensat que puguis desitjar? Hi ha molt sentiment de culpa. Si ni tan sols es pot parlar de sexualitat, com l’articules?

La mare, quan trec un llibre nou, em diu: “No deus parlar de problemes, oi?” Les mares sempre volen protegir-nos i que no toquem qüestions que puguin ser polèmiques. L’últim patriarca en molts sentits va ser molt polèmic i en aquest cas sí que inclús persones que no eren lectores donaven la seva opinió i el seu punt de vista sobre una novel·la que no havien llegit, i va ser un moment molt important per a mi com a escriptora però també molt dur en un altre sentit.

La diferència principal entre el Marroc i aquí són les lleis. Quan hi ha unes lleis que et discriminen, per molt que canviï la societat, les lleis et continuen discriminant. Però crec que és irreversible el canvi que està provocant el feminisme i que no hi ha més alternativa que el canvi de la discriminació en l’àmbit legal però també en el social. El que passa és que quan es produeix un canvi tan important, en el mateix moment hi ha un moviment reaccionari dels que voldrien que les coses continuessin igual i que actuen de la manera com ho han fet els de La Manada, per exemple. Tinc la sensació, i és molt preocupant, que hi ha un augment de la violència de gènere. En el cas dels països arabomusulmans és claríssim que un dels moviments més reaccionaris contra els drets de les dones és el fonamentalisme.

No hem de tancar els ulls i fer veure que no passa res. El fonamentalisme és un corrent molt poderós que té molts recursos per imposar-se. Per als que som fills de l’emigració, que podem tenir una crisi d’identitat molt important i no saber d’on som i a on pertanyem, és fàcil que el fonamentalisme ens acabi convencent que la pertinença no és a la societat en què vivim sinó a aquesta altra, la islàmica, que de vegades és més important que les pròpies famílies. El problema no és només que separi la persona de la societat en què viu, és que moltes vegades la separa de la seva pròpia família. El fonamentalisme no és un fenomen que portem d’origen, és un problema que el tenim aquí, no a fora. I això no sé si s’acaba de veure. L’únic antídot possible és l’educació.