Joan Dausà
Cantant
“Com més honest ets, més fàcil és que la gent et doni un racó de la seva vida”
‘Ara som gegants’ ha estat el disc més personal, en què explico com entenc la vida, el que estem fent aquí, la possible clau de la felicitat
Una de les coses que tinc al cap és fer una pel·lícula, posar l’esforç a pensar un film. Com a director, guionista, actor...
Actor, locutor, animador, durant força temps Joan Dausà va ser un tastaolletes que buscava el seu camí mentre la música era, sobretot, una afició. L’any 2012, la cançó Jo mai, mai va esdevenir un fenomen i Dausà es va convertir en un cantant conegut que no parava de fer concerts. Fins que va decidir aturar-se i replantejar-se moltes coses. Ara, amb un nou disc sota el braç titulat Ara som gegants, ha confirmat que la música és la seva gran vocació i ha decidit apostar-ho tot per ella. Les seves cançons expliquen històries amb què la gent s’identifica i per això se les fa seves. Però si alguna cosa el motiva i el fa feliç són els concerts. És on públic i artista es retroalimenten l’un a l’altre perquè la màgia de la música converteixi aquell instant en únic. Avui conversem amb ell en l’Autèntis.cat a les 21.30 h a El Punt Avui TV.
“La música també ha de ser un mitjà de transformació social.” Què vols dir amb aquesta frase?
La música genera unes emocions col·lectives que ben utilitzades poden transformar la societat, en una direcció més positiva. Per tant, crec que si, a la música, se li treu tot el partit, per a mi és el principal.
Quines músiques t’han canviat?
Em va fer ser qui soc el que escoltava a casa, amb els pares: Serrat, Llach, Raimon, Jacques Brel... Però arriba un moment en què escoltes música diferent i tens altres referents. Sigur Rós, Bon Iver, Antonina Johnson, Divine Comedy, etc., em van obrir una nova porta on hi havia referents molt interessants i a tenir en compte.
Com decideixes el que escriuràs?
Per a mi no és tant compondre quan ho necessito emocionalment, sinó quan ho necessito professionalment. Quan no necessito cançons, no en faig. En el 90% dels casos, em poso al piano sense tenir clar de què anirà la cançó. Una melodia proposa una idea que no imaginava, aquella idea porta a una paraula i aquella paraula, de cop, l’estiro, i sí, es crea una cançó. Sempre intento que l’inici de les cançons sigui irracional i no pensat per mi.
Podem dir que ets un músic que ha trencat motlles, que tens un compromís?
Un cop et preguntes què vols fer a la música i per què t’hi vols dedicar, comences a veure que ho vols fer per transmetre què entens tu mateix de la vida, del que ens està passant. Llavors és quan comences a tenir necessitat de parlar i surten Plora el mar, Obriu-me el cap o No pots tancar-nos a tots. Cançons d’aquelles de dir: hi ha coses que potser hauríem de canviar.
Què et sembla la censura que hi ha en algunes lletres?
És vergonyós. Més enllà dels gustos personals això va directament lligat a la llibertat d’expressió. I és tan evident, està tan fora de lloc, que fins i tot es fa surrealista estar defensant el dret d’expressió. Sembla que, en poc temps, hem tirat enrere en unes quantes coses.
Quins valors creus que t’han acompanyat en la vida i t’han portat on ets?
Constància i treball. Seguretat, creure en tu i escoltar-te molt. I sinceritat, honestedat, ser un mateix. Tot això ha estat la manera d’aconseguir traçar una carrera cada vegada més personal. Com més honest ets amb tu mateix, més fàcil és que trobis el teu espai, que la gent t’entengui i et doni també un racó de la seva vida.
Dalt d’un escenari és on ets més feliç?
És un dels llocs on connecto més amb el que he vingut a fer a la vida. Quan estàs enmig d’un concert, estàs preocupat per si s’escolta bé, si el públic està gaudint... Ets feliç quan s’acaba i dius: ha anat bé. És on tinc la sensació d’“aquí és on he de ser”.
I fora de l’escenari?
Em fa feliç tenir espais de trobada, “d’estar”. Amb la meva parella, els amics, la família... Soc feliç quan noto que tot està a lloc, que tens aquell moment en què el temps s’atura. Moltes vegades ho relaciono amb un sopar bonic, amb una passejada...
La cançó ‘1979’ és una de les més especials que has escrit?
Sens dubte. He tingut la sort de tenir un pare i dues mares i aquesta és una cançó que volia i necessitava escriure, que va sortir brollant del cor quan encara no havia fet el primer disc. Per a mi és molt especial, perquè parlo de l’Elisabeth, la Maite, el meu pare, de com han cuidat i han ajudat a créixer aquell nen que als 2 mesos es queda sense mare. No neix d’un dolor reconegut, perquè mai no he tingut aquest buit. És una història d’amor i de mort.
Quan et passa una cosa així, tota la resta és relatiu?
Exacte. Ho relativitzo tot i ho poso a lloc ràpidament. Tot té un sentit, que no podem entendre, però si confies en la vida potser és més fàcil. Quan ens passa una cosa així, que no he pogut conèixer la meva mare, el més bèstia és que de vegades et sorprens preocupant-te per petites coses. Intento no perdre de vista que som uns afortunats, que la vida en sap més que nosaltres, que tot el que passa és per algun motiu, que tothom que està a la nostra vida ha vingut ha ensenyar-nos alguna cosa. Per a mi la vida és un pas més d’altres passos.
Sense què no podries viure?
Sense l’amor de l’entorn. Em costaria viure sol en una cabana... potser descobriria un altre Joan, però em costaria una miqueta.
La cançó ‘Jo mai, mai’ et va convertir en un cantant molt conegut. Com s’adapta la vida quan comença aquesta muntanya russa?
Ho vam crear tot perquè pogués passar, però no ens ho esperàvem. Ens va sorprendre, però no ens va agafar a contrapeu. I vam estirar del fil perquè fos la punta de l’iceberg d’un projecte amb unes cançons al darrere que fan de coixí. És un equip de futbol en què aquest tema potser ha estat Messi, però al darrere hi ha uns jugadors que han permès que el projecte no hagi durat només un any. Ha estat un projecte de boca-orella. D’un creixement gradual, sostingut, fidel, i m’ha permès créixer amb ell.
Però decideixes parar...
Era un projecte que ens havia portat cinc anys de feina, de concerts, de banda sonora de la pel·lícula Barcelona nit d’estiu. I volia parar per veure què fer amb la música. No volia arribar als 60, trobar-me que m’hi havia dedicat però no havia dit el que volia. Ara som gegants ha estat el disc més personal, en què explico com entenc la vida, el que estem fent aquí, quina pot ser la clau de la felicitat d’aquesta recerca constant... Aquestes preguntes que em faig estan plasmades en el disc.
Què ens vols comunicar a ‘Ara som gegants’?
Intentava fer una reflexió d’on venim, om som i on podem arribar a ser. Començo amb una cançó de 7 minuts, per situar-nos en l’univers que proposo en el disc i parlar d’aquesta superació personal i col·lectiva. Explicita moments durs que algú pot haver viscut, però per deixar clar que tots podem superar les nostres pors i angoixes. La cançó fa aquest viatge des del passat obscur que ens té enganxats fins al present d’agafar forces, sentir-se eufòric i acabar veient-ho tot des d’una distància que et posa en un lloc d’aprenentatge. De dir: potser per algun motiu tot això va aparèixer a la meva vida.
Repenses molt totes les coses?
Abans d’arrencar un disc intento pensar què vull dir en tot això. La primera cançó que va sortir va ser Ara som gegants i a partir d’aquí vaig construir tota la resta. En aquest disc vull explicar com visc la vida. En els anteriors parlava molt de la tristesa, la mort, però des d’una visió trista. I ara hi pot haver la mateixa tristesa, però amb una visió molt més lluminosa, més positiva. Era la meva obsessió: parlar de la vida des de la llum, tot i acceptar el moments durs que pot tenir.
El videoclip té cares molt conegudes...
Sí, Carlos Cuevas, Aida Folk, i hi havia de ser Miki Esparbé però el dia abans es va fer mal en un ull. No trobàvem substitut i per això jo surto en el videoclip!
Tens molts concerts aquest estiu?
Farem concerts en llocs molt especials i seleccionats: cap Roig, les ruïnes d’Empúries, Menorca, Mallorca, Vilafranca, Figueres...
Quins somnis professionals tens?
Una de les coses que tinc al cap és fer una pel·lícula, posar l’esforç que poso en una cançó o un disc a pensar una pel·lícula. Com a director, guionista, actor... I tinc ganes de fer un disc d’havaneres! Amb cançons meves. Són coses que m’agradaria fer. Però em deixo sorprendre i per això intento no decidir-ho gaire.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.