Societat

Moments estel·lars de l’interior

Xoc de dos mons

El miracle de la Font La descoberta de les propietats medicinals de l’aigua ferruginosa de la Font Picant, ja sigui a través del bou o de la vaca, va iniciar un procés de transformació molt important en aquest poble de les Guilleries, canviant un país de pagesos i bosquetans en un centre turístic de referència, iniciant, alhora, el procés d’envasament de l’aigua que encara a dia d’avui continua sent un dels motors econòmics més important de la població.

En l’origen de moltes llegendes d’aquest país hi ha una vaca, o un bou, que pel cas és el mateix
Amb la divulgació de les propietats de les aigües comencen a arribar riuades de malalts
Després de la guerra el balneari no va tornar a obrir mai més les portes al públic

“Per persones que han estat en companyia de l’expresident del Consell, senyor Azaña, en el balneari de Sant Hilari Sacalm, sabem que el dia 21 d’agost (1934), s’ha donat per acabat el tractament hidroteràpic al que ha estat sotmès. Manuel Azaña es proposa” segons la nota de la Vanguardia “continuar uns quinze dies més al balneari i fer excursions per la zona.” Estem al final de l’època d’esplendor; el monstre de la guerra estava a punt d’ensenyar les urpes i acabar amb l’època daurada del turisme a Sant Hilari.

Tot va començar molt abans, en la segona meitat del segle XIX. En l’origen de moltes llegendes d’aquest país hi ha una vaca, o un bou, que pel cas és el mateix. A Sant Hilari també, concretament una vaca ( o un bou, no es té del tot clar) amb problemes renals, que orinava sang i que, basant-se en l’instint animal, va prendre la costum de veure aigua d’una font amagada entre uns arbusts. Estem a finals del segle XVIII i per una zona pobre com aquesta, el bestiar tenia un gran valor i els pagesos el tractaven amb cura. El pastor, un pagès de Montsolís, vigilava de prop i es va quedar corprès quan se’n adonà de que amb aquella aigua l’orina se li anava aclarint fins a quedar totalment recuperada. La extraordinària notícia va córrer com la pólvora i va acabar arribant a les orelles del metge del poble, el doctor Gravalosa, un metge nascut a Vilanova de Sau que va exercir durant molts anys a Sant Hilari i sal qui l’hi han agraït els fets amb una plaça.

La curiositat del doctor va ser immediata. Amb els mitjans de que disposava va intentar confirmar les propietats d’aquella aigua. El 23 d’agost de1779 va publicar una memòria, “Relación de los efectos y principios constitutivos del agua mineral de San Hilario Sacalm” en la que confirmava les propietats curatives d’aquelles fonts, concretament de la de Sant Josep, i les recomanava als pacients amb problemes de bufeta i ronyó. A partir d’aquí la història pren velocitat. La divulgació de la memòria per la península i el continent europeu va causar impacte i ja en aquell mateix any el doctor Balcells va realitzar la primera anàlisi química.

No van passar gaires anys que les aigües de la font de Sant Josep, coneguda com la Font Picant, es van començar a embotellar per poder-la transportar. Hi ha constància que el borbó de l’època, el rei Ferran VII, malalt de gota com tants altres del llinatge, la prenia per recomanació dels seus metges. Això no va fer res mes que augmentar el seu prestigi i la demanda. Tot estava a punt per esclatar quan per tot centreeuropea es posava de moda anar a “prendre les aigües” i es construïen balnearis per satisfer les necessitats de la burgesia més acomodada, (tot havia començat, pel que fa a l’època moderna,a la ciutat belga d’Spa) aquí ens dedicàvem a fotre’ns de garrotades entre uns i altres, entre carlins i lliberals principalment i al bandolerisme pur i dur, una situació poc propicia per a les activitats de lleure, pel que la font va deixar de ser centre d’interès i va mostrar cada vegada més símptomes de deixadesa. Amb la millora de les comunicacions, especialment l’arribada del tren a Hostalric i Girona, el 1862, i la desinflamació dels conflictes bèl·lics, el tema va fer una revifada.

El 1877 es descobreixen dues fonts més a les que posarien noms de santes (per afavorir les curacions és de suposar), Santa Escolàstica i Santa Teresa. El 31 de desembre del 1879 les tres noves fonts son declarades d’utilitat pública. Aquesta vegada l’anàlisi químic el van encarregar a Ramon de Manjarrés, de l’ Escola Industrial de Barcelona. Més endavant s’en descobririen dues més, la de Santa Modesta i la de Sant Joan, fons que a dia d’avui s’han perdut.

Podríem situar en aquest punt el moment estel·lar de Sant Hilari Sacalm, el catalitzador que ho transformarà tot. Amb la divulgació de les propietats de les aigües comencen a arribar riuades de malalts confiats en el seu poder curatiu i els propietaris dels terrenys veuen la possibilitat d’aprofitar l’ocasió i decideixen construir un edifici per poder allotjar la clientela al peu mateix de les fonts.

L’establiment es va inaugurar el 1881 i just a l’any següent les aigües de Sant Hilari reben una menció honorífica de l’exposició de Madrid i tot seguit a les de Amsterdam i Niça en una seqüència digne d’un rei de la publicitat. Els propietaris, Francesc Martorell i Teresa Saleta, emparentats amb el marquesat de Montsolís i gent de grans virtuts cristianes segons l’epistolari de Torras i Bages, es van endeutar fins a les celles per construir l’establiment, unes 280.000 pessetes , veient-se obligats a vendre alguna de les seves propietats com la finca del Soler. Com que a banda de les virtuts cristianes tenien moltes propietats, tampoc va haver-hi un daltabaix.

Van encarregar el projecte a un arquitecte barceloní August Font i Carreras, responsable de la restauració de la basílica del Pilar de Saragossa i de la catedral de Tarragona , dels Palau de Belles Arts de Barcelona i de la plaça de Toros de les Arenes entre altres obres destacables. Aquest deixeble d’Elies Rogent hi va construir un edifici de dues plantes inaugurat el 15 de juny de 1881. Com que les previsions no s’acabaven de complir i el doll de clients era més aviat fluix, quatre anys després van decidir remodelar tot l’edifici, bastint la construcció que ha arribat fins avui: un edifici quadrangular de quatre plantes i golfes amb capacitat per a 100 habitacions i 250 coberts, sala de festes i teatre, diferents menjadors, amb servei de correu i línia telefònica, tot un luxe a l’alçada de la burgesia més exigent que s’arrodoní el 1894 amb l’arribada de la electricitat (abans que al poble) gracies a una petita central instal·lada a la riera d’Osor. A la Font Picant, la de Sant Josep, s’hi va construir una marquesina de ferro que l’aiguat del 1926 es va emportar aigües avall de la riera d’Osor i que van substituir un any més tard per la construcció de pedra que es pot veure avui dia.

Se’l va connèixer com l’Hotel Martin, pel nom del seu primer director, Martin Pagès, un conegut restaurador barceloní. En el tombant de segle la festa s’estava accelerant. Les aigües de Sant Hilari eren conegudes a nivell mundial i lo millor del país, i d’altres, dedicava les vacances a “prendre les aigües” al balneari de la Font Picant. Des d’artistes com Santiago Rossinyol o Ramon Casas, a polítics com Manuel Azaña, que citàvem al començament, o Lluís Companys passant pels mes destacats industrials. L’efecte crida, del que tant se’n parla actualment, va funcionar i Sant Hilari ja no va tornar a ser mai el mateix. En aquest primer terç del segle XX la població de les Guilleries es va convertir en centre d’estiuejants de primer ordre fins el punt de ser considerada com la primera vila d’estiueig de Catalunya. Es van aixecar hotels al poble, el Suizo, l’Oriental, l’Hotel d’Espanya, el Fauria i van aparèixer fondes com les de Pascual Portabella, la Fonda Rita, Can Brugués... etc i tots els serveis que necessitaven aquests nou vinguts.Van aparèixer personatges com en Jaume Traveries i Riera, - -en Jaumet del Flabiol- el primer venedor ambulant d’aigua Els estius a Sant Hilari eren plens de vida amb tot d’activitats socials, culturals i esportives amb les que es distreien la colònia d’estiuejant.

L’activitat turística va anar paral·lela a la comercialització de les aigües. El 1902 la família Saleta va vendre la propietat a la família Ribot, que encara en son els propietaris. Aquests, a banda de mantenir l’activitat turística, van potenciar especialment el comerç de les aigües establint contractes de exclusivitat arreu, fins i tot en llocs tant allunyats com la illa de Cuba. L’embassament es feia a la mateixa font, en una petita planta que hi havia a la part de baix de l’edifici a on vivia el metge director del balneari. També van obrir un centre per prendre les aigües en la mateixa població de Sant Hilari, “El Despatx de l’Aigua”per estalviar als clients el desplaçament fins el balneari i que es va acabar convertint en un punt de trobada pels “senyors de Barcelona” en el que fins i tot s’hi feien exposicions de pintura. Tot anava com oli en un llum fins que va arribar el desastre general. Si les carlinades ja havien retardat el rodatge del turisme d’aigües a Sant Hilari, una altra conflicte, la guerra civil que va destrossar el país, va posar punt i final a l’època daurada. Després de la guerra el balneari de la Font Picant no va tornar a obrir mai més les portes al públic. Es va intentar la reobertura varies vegades però finalment la família Ribot va desistir. A principis dels noranta es va cedir a la Generalitat que hi va instal·lar un centre de rehabilitació social, un projecte que va durar deu anys. També s’hi han fets algunes activitats de restauració per intentar evitar que la ruïna sigui absoluta però tot això ja es una altra història.

Sant Hilari Sacalm L’aigua i el Bosc

3

5

2

4

1

Pixaners i pixaneres que aneu a la font

A Sant Hilari Sacalm, a mitjans del segle XIX vivien del poc que donaven els camps i, sobretot dels boscos. La construcció del balneari de la Font Picant va canviar radicalment el panorama. L’afluència de “senyors” que venien a prendre les aigües es va anar incrementant amb els primers anys del segle XX al temps que es començaven a aixecar-se hotels i fondes de tota mena per donar allotjament als visitants, transformant en pocs anys aquell poble de pagesos i bosquetans en una vila turística farcida d’hotelers i restauradors. Senyor crida senyor i ben avisat es convertí en una referència per l’estiueig de la burgesia adinerada del país.El poble girava entorn de les colònies d’estiueig. Els mesos d’estiu marcaven la pauta de l’any i tot el poble s’adaptava a les necessitats dels estiuejants. El 18 d’agost del 1924 el corresponsal de la Vanguardia escrivia:”Contrariament al quer semblava a mitjans de juliol, la temporada d’estiu ha estat animadíssima com no es recordava de cap altre any. Tots els immobles estan plens i els hotels també. Les festes es succeiexen continuament organitzades a vegades per la gent jove de la colònia i altres pel poble com obsequi als forasters. El 15 es va celebrar la festa major de la Font Picant amb un gran nombre de forasters que ven ien de tota la comarca”. Tenien la seva pròpia revista, l’Estiuada, una publicació setmanal que va funcionar durant set anys, del 1908 al 1914. A banda de les aigües medicinals , els “senyors” de Barcelona cercaven la tranquil·litat i sobretot la frescor de la muntanya. Es dedicaven al “dolce far niente” i a passar-ho bé, com ho van deixar clar les nombroses cançons que es van escriure sobre aquesta curiosa fauna. “Pixaners i pixaneres, que aneu a la Font Picant, no hi aneu pas a veure l’aigua sinó per menjar la carn”. Així començava una cançó de l’època



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia