“El paper de la dona en la ciència ha estat clau i s’ha invisibilitzat”

Exacte, la història de la ciència n’és un gran exponent. Realment la seva feina no s’ha reconegut o el tipus de pregunta que s’han fet ha deixat de banda la dona. I és injust, perquè s’ha invisibilitzat el seu paper i, en canvi, han fet grans aportacions. Sembla que només hi ha grans científics masculins, i no és així.

Una cosa és quan la ciència es professionalitza i posa les dones al darrere. Però al llarg de la història el paper de la dona en la ciència ha estat clau i s’ha invisibilitzat. Per exemple, a l’edat mitjana. Quan es parla de la història de la medicina es parla de metges, i evidentment no surt cap dona. Cosa evident perquè les dones tenien prohibida la teologia, el dret o la universitat en general. Però, en canvi, si un fa la pregunta de qui es feia càrrec de les cures dins de les famílies, veu que eren les dones, que eren les que feien els preparats. A les farmàcies, les dones tenien el paper a l’hora d’elaborar les medecines. O les llevadores. Dones que es passaven un coneixement més pràctic i no tan reglat, més d’experiència. En realitat qui anava al metge eren les classes privilegiades o un tant per cent molt baix de la població. Llavors qui es cuidava de les cures i la medicina més domèstica eren les dones.

Sí, el que passa és que hi ha més factors, com relats d’heretgies que afectaven tant homes com dones. Potser hi havia més pressió per a aquelles dones que sortien de les normes. Els temes de la dona que té uns coneixements d’herbes i preparats i no ho fa servir d’una manera ortodoxa quedava condemnada i era titllada de bruixa. Però en altres pràctiques no passava.

Per exemple, les cures espirituals. En períodes que es parla de l’existència de Déu, qui es cuida de fer resar la família, per exemple, és la dona. És veritat que l’home té l’espai públic, però en l’àmbit privat la dona té un rol que no s’havia considerat.

A partir del segle XIX és un espai que queda totalment tancat a la dona. Les noies no poden anar a la universitat ni entrar a les acadèmies. No tenien aquesta opció, i hi ha tensió. Perquè les dones finalment podran optar per estudiar, però es troben amb un mur: que tot i estar igualment preparades, no se’ls permet fer servir el coneixement. La pràctica de la ciència els queda vetada. Això és molt clar en el cas de les llevadores: el seu coneixement passa als metges i neix l’obstetrícia.

Aquest és un problema historiogràfic. Moltes vegades es produeix en empreses d’àmbit familiar que qui registra determinada cosa és l’home, qui ho signa. I el nom de la dona no apareix. Per això es fa difícil saber-ho amb certesa. Però hi ha casos, com el del matrimoni Curie, en què Pierre va reconèixer molt la seva dona, Marie, que va guanyar dos premis Nobel, un fet inèdit a principi del segle XX i fins i tot avui dia. Hi havia molts matrimonis Curie en què la dona no firma i queda fora, sobretot quan la ciència es produeix més en l’àmbit domèstic i no tant de forma pública.

Sí, n’hi ha. A vegades costa rastrejar-les perquè no pots saber fins a quin punt arriba la col·laboració. És a través de cartes o altres documents que descobreixes participació femenina. Un cas molt clar és els observatoris astrològics. En un determinat moment necessiten gent que faci observació perquè creixen molt. Moltes són dones. Però al final qui signa l’article o posa el nom al planeta són els homes. Això passava a l’observatori Fabra, per exemple.

Efectivament. El valor de la feina existia i no es veia. En molts moments, sense aquesta mà d’obra no s’haurien arribat a fer determinats descobriments.

Malauradament continua passant en alguns àmbits. Les desigualtats existeixen perquè tenim una tradició molt llarga que encara perdura. Cada dos o tres anys es publiquen estadístiques de dones en la ciència, i la desproporció és molt gran. Hi ha segregació vertical en els alts càrrecs o en les càtedres, però també horitzontal, per exemple en carreres d’enginyeries.