Societat

ÒSCAR DE LA CRUZ

Professor de filologia llatina de la UAB

“Llull va dialogar amb el judaisme i l’islam, un fet extraordinari”

És el primer autor europeu que fa ciència en una llengua vernacla. És un personatge fundacional de la cultura catalana
Llull és mogut per un esperit franciscà però també per aquesta recerca de voler el contacte directe, de conèixer l’altre

La recent commemoració, els anys 2016 i 2017, del 700 aniversari de Ramon Llull, ha posat de manifest que el místic, escriptor i poeta medieval, impulsor del diàleg entre el cristianisme, l’islam i el judaisme, personatge fundacional de la cultura catalana, continua interessant als estudiosos de tot el món. Un d’ells és el professor Òscar de la Cruz, que fa unes setmanes i coincidint amb unes jornades organitzades per l’Ateneu San Pacià i l’Aula Lul·liana, a la qual pertany, va presentar a l’edifici del Seminari de Barcelona el volum Raimondo Lullo e il nuovo dialogo tra cristianesimo, ebraismo e islam (Sant Pacià Books), escrit per diversos autors i que ell ha dirigit. En aquestes jornades també es van presentar les actes dels congressos d’obertura i clausura de l’Any Llull, editades per la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Han escrit el llibre en italià?
Es tracta d’un recull d’articles molt prestigiosos que tracten de la relació de Ramon Llull amb les altres religions. Els articles estaven escrits, originàriament, en diverses llengües i nosaltres els hem traduït i els presentem en italià. És veritat que estem interessats que el llibre arribi a Itàlia i deixi clar que Ramon Llull és un autor del diàleg, d’un diàleg nou que aleshores, en el segle XIII, encara no existia. Aquest missatge volem que arribi immediatament al Vaticà, on hi ha en curs el seu procés de canonització.
Llull continua apassionant.
És interessant per als historiadors, per als filòsofs, per als filòlegs, per al públic en general, perquè també té una novel·lística molt atractiva. Avui és als plans d’estudis de secundària, es llegeix el Llibre de les bèsties, parts del Llibre del gentil... Té moltes capes, Llull. Aquesta passió es materialitza amb la presència de molts centres que es dediquen a estudiar la seva obra, no només a Catalunya, com seria l’Aula Lul·liana, sinó arreu del món. El centre més prestigiós és a Friburg, a Alemanya: el Raimundus Lullus Institut. Hi ha centres a Itàlia, al Brasil... I hi ha una germanística important que l’estudia.
Llull és el ‘Doctor Il·luminat’?
És una tradició d’època humanística i s’aplica a diversos autors, grans autors, sobretot medievals. Per exemple, Roger Bacon era el Doctor Mirabilis, sant Tomàs era el Doctor Angelicus, fins i tot Maimònides era el Doctor Perplexorum. En el cas de Doctor Illuminatus, probablement voldria dir “ha estat inspirat”.
Llull és el geni més gran de la cultura catalana de tots els temps?
És una opinió, evidentment. Podríem discutir si al rànquing volem posar en primer lloc Joan Lluís Vives, Arnau de Vilanova, Antoni Gaudí, Dalí... Jo crec que Ramon Llull mereix aquest estadi altíssim de reconeixement, per la seva intel·ligència i la seva gran obra: va escriure cap a 280 obres, de les quals algunes ocupen diversos volums, d’altres són obres breus, ara en diríem articles, però en tot cas és una obra immensa en un moment incipient de la cultura catalana; és a dir, que és un personatge fundacional de la tradició catalana.
El seu llibre es centra en l’interès de Llull en les altres dues religions importants del moment: el judaisme i l’islam.
El diàleg interreligiós és un tema estrella en Ramon Llull. En podríem destacar molts aspectes, entre ells, com funciona el seu sistema de pensament, el seu ars. Nosaltres en el llibre hem posat l’accent en el diàleg. La seva actitud va ser realment innovadora, tant, que va anar a contrapèl històricament de la tradició de repressió, de destrucció, que és el que es portava aleshores. Ara que busquem un diàleg interreligiós, l’hem reconegut com a actual.
Al segle XIII no se’n deia diàleg interreligiós...
No se’n deia, però és un dels mèrits de Ramon Llull. Ell pensava que per parlar de diàleg s’havia de partir del reconeixement de l’altre. Com a mínim hem d’escoltar l’altre, hem de tenir la paciència d’esperar, d’informar-nos, de rebre informació diferent de la que tenim al cap nosaltres. Aquesta no era l’actitud dels cristians de l’edat mitjana enfront de l’islam o del judaisme. Hi havia vers l’altre una actitud prepotent; se sentien superiors i, per tant, el que es volia era matxucar l’enemic, l’heretge. En el cas de Ramon Llull la seva actitud és de comprensió, d’estudi de les tradicions jueves i musulmanes, la seva paciència d’escoltar, com demostra el Llibre del gentil, de no imposar. La seva proposta és que sigui cada persona, el seu lector, qui esculli la millor de les religions a través de la lògica. Això el fa excepcional i s’apropa molt a les propostes que podríem sentir en l’actualitat.
Visitava altres països...
Ell parteix d’una Mallorca recentment conquerida pel rei Jaume on la majoria de la població era musulmana i jueva. Per tant, ell havia vist l’islam al carrer des de petit. Com que el seu pare havia estat de la noblesa i ell mateix pertanyia a aquest staff que dominava l’illa, en algun moment s’adona que per comprendre aquesta situació o per fer-la gestionable el que s’havia de fer era informar-se. Probablement ell va entendre que no es podia destruir aquesta població, entre altres coses perquè Mallorca s’hauria quedat sense població. L’esforç d’intentar convertir és fonamental en Llull i comença ja abans de començar a escriure. Ell fa una cosa extraordinària, que és informar-se, estudiar àrab. Va estudiar àrab durant nou anys, ell entenia l’islam, va utilitzar fonts àrabs als seus escrits, fins i tot va adoptar l’estètica de la literatura àrab. Va reconèixer en el món islàmic valors positius.
Què vol dir que reconeix l’estètica àrab?
Que escriu obres que tenen molt a veure amb la tradició islàmica o la tradició àrab. Per exemple, al llibre Amic e Amat, un dels més famosos, en el pròleg ell mateix reconeix que són els sufís els que li han inspirat aquesta manera d’escriure, per tant, està adoptant una tradició literària que no és llatina. Escriu els Cent noms de Déu amb la mateixa intenció, adoptant estètiques i discursos àrabs i incorporant-los al cristianisme. És capaç de ser permeable a les altres cultures. Personatges importantíssims contemporanis, Ramon Martí per exemple, no tenen aquesta actitud. Mantenen l’actitud de l’autoritat, de sobreposar amb la Bíblia a la mà la veritat cristiana. En el cas de Llull es tracta d’utilitzar no l’autoritat sinó la lògica. A través d’un sistema racional, mecànic també, ell deia que volia trobar la veritat.
La seva idea era solucionar conflictes en un món immers en les croades.
És fonamental quan ell té 40 anys i es retira al puig de Randa, a Mallorca. Allà entén que per contemplar Déu, per estar en aquesta pau espiritual, necessita la pau social. No hi pot haver enmig d’una guerra un acte de contemplació; per tant, en el moment que l’islam és una superpotència que domina tot el sud de la Mediterrània i va creixent en poder al capdavant d’una Europa molt desestructurada però que és capaç de fer pinya amb un exèrcit internacional, en aquesta mena de guerra mundial tancada a la Mediterrània, Ramon Llull té el mèrit de veure que necessitem la pau social. Aleshores entra en aquesta proposta de veure si podem convèncer l’altre d’una manera que no sigui la destrucció i la guerra.
En el seu llibre interpel·len els governs actuals perquè facin el que Ramon Llull va fer a l’edat mitjana.
Sí, que s’emmirallin en un home de l’edat mitjana! És important per parlar i entendre Ramon Llull saber que va adquirir el model del franciscanisme, que es caracteritzava per aquesta actitud de baixar al carrer i parlar directament amb els infidels, que en deien aleshores, com ja havia fet sant Francesc mateix. Llull ho adopta anant al nord d’Àfrica, a Algèria, a Egipte. Està convençut que parlant-hi els altres s’adonaran dels seus errors.
Què és l’‘Ars’?
L’Ars (“art”) és el mètode de Llull. Es podria traduir com a tècnica o mètode. És un instrument complex, ell mateix reconeix que és difícil, però és un sistema racional, més que per rebatre les falsedats, per detectar les veritats. Amb l’Ars s’enfronta a la mentalitat habitual a l’edat mitjana, que no és altra que imposar la Bíblia. Per contra, ell manté que no es pot discutir per autoritats, a través de cites, perquè sempre en podem trobar una altra que digui el contrari que la nostra i, per tant, proposa acudir a la lògica, a aquelles idees que són visibles, raonables i que es poden demostrar. Amb l’Ars el lector de qualsevol religió, estrat social i cultura podia arribar a conclusions pròpies i, per tant, era la millor manera de formar l’esperit cristià (o de qualsevol altra fe). Segons la seva opinió, si un va descobrint les veritats per si mateix s’arriba al cristianisme. Però amb aquest sistema les altres religions també podrien demostrar les seves veritats. En això s’assemblaria una mica a la música, una veritat universal, o les matemàtiques.
Què fan a l’Aula Lul·liana?
Des de la UB, professors com ara Lola Badia, Albert Solé, Santanach, etcètera, es dediquen a publicar les obres catalanes de Ramon Llull. L’últim, que també vam presentar a les jornades que es van fer organitzades amb l’Ateneu Sant Pacià, és Mil proverbis, un recull de proverbis de tradició popular. A l’Autònoma editem les obres llatines, que són la majoria. Si diem que Llull ha escrit unes 280 obres, de les quals se’n conservem 260, en català n’hauria escrit unes 60, les altres estan escrites en llatí. Això no treu la seva importància fundacional de la llengua catalana: és el primer autor europeu que fa ciència en una llengua vernacla. I ho fa en català. Avui, llegir les obres en català d’aquest autor és fonamental per entendre els fonaments de la llengua i la cultura catalanes. Però hem de saber que ell volia que la seva obra fos traduïda al llatí perquè pogués ser llegida a tot el món.
L’Aula Lul·liana va organitzar a la Sagrada Família una conferència sobre la influència de Llull sobre Gaudí.
Antoni Gaudí va ser a Mallorca treballant en la restauració de la catedral, per tant, va conèixer Ramon Llull amb tota seguretat. Una de les conclusions que més em va cridar l’atenció de les conferències que es van fer va ser la materialitat de l’art en Llull i en Gaudí: quan un entra a la Sagrada Família veu la llum, veu que estem davant una il·luminació i com la natura explica la Sagrada Família, veiem arbres, veiem palmeres... Aquesta cosa de la llum i de la natura té molt a veure amb Ramon Llull, amb un Llull que mirant la natura s’adona que és una prova de l’existència de Déu.

RELIGIONS

Aula Lul·liana

Òscar de la Cruz és professor de filologia llatina del departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És també membre de l’Aula Lul·liana, de la qual formen part la Universitat de Barcelona (UB) i, des del 2012, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Ramon Llull (URL) i la Facultat de Teologia (FTC).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.