El suposat “pulmó “ de la Terra

El paradigma de l’activitat destructora de l’home sobre la Terra és la reducció accelerada dels hàbitats i les comunitats naturals de tot el planeta, i en especial de les selves tropicals, principalment a l’Amazònia. Cada any es cremen o s’estassen uns 85.000 quilòmetres quadrats de selva tropical a tot el món (per fer-nos una idea, això suposa gairebé la superfície de tots els Països Catalans), i altres 100.000 quilòmetres quadrats en resulten afectats indirectament. La recuperació d’aquests boscos destruïts és pràcticament impossible, per raons que tenen a veure, principalment, amb la pobresa del seu sòl i amb la rigorositat tèrmica i pluviomètrica del clima, la qual cosa els aboca a la desertització. La situació s’ha agreujat molt enguany i, siguin quines en siguin les causes (el canvi climàtic, la desídia del govern brasiler, l’activitat d’empreses fusteres, mineres o altres), el desastre ambiental és ja enorme, i es preveu encara molt pitjor en les mesos i anys a venir.

Què se’ns diu, de l’efecte ambiental d’aquesta destrucció de les àrees més riques i amb mes biodiversitat del planeta? Una mentida, que els ecòlegs ens apressem a corregir però que els mitjans de comunicació, tots sense excepció, repeteixen. Hem sentit i llegit més d’un cop que la destrucció de la selva tropical és un disbarat perquè la pluviselva o selva plujosa tropical és el “pulmó” de la Terra, i si la destruïm perilla l’aportació d’oxigen a l’atmosfera.

No hi ha tal; per començar, resulta que un pulmó és un òrgan respiratori, que capta oxigen i allibera diòxid de carboni, exactament a l’inrevés del que fan les plantes, que, com tothom sap molt bé, en la fotosíntesi capten diòxid de carboni de l’atmosfera i alliberen oxigen. En segon lloc, en els ambients tropicals, pràcticament tot l’oxigen que produeixen les plantes és utilitzat immediatament per cremar, degradar o mineralitzar l’abundant matèria orgànica que, en forma de fullaraca, virosta, femta i cadàvers d’animals i altres restes naturals, cau al terra, on s’acumularia en forma de sòl orgànic si no es donés aquesta ràpida descomposició. Dit d’una altra manera, en la descomposició de la matèria orgànica de les selves tropicals s’empra tant d’oxigen com la fotosíntesi d’aquesta matèria orgànica va produir quan era viva; això és ben evident en l’equació simplificada de la fotosíntesi, que es pot llegir en els dos sentits:

hv

CO² + H²O Ö (CH²O)n + O²

D’esquerra a dreta, fotosíntesi: producció de matèria orgànica i oxigen a partir de diòxid de carboni i aigua, gràcies a l’energia facilitada per la llum (fotó, hv) que és captada per la clorofil·la de les plantes; de dreta a esquerra, degradació o descomposició de la matèria orgànica als seus components bàsics, mitjançant consum d’oxigen.

Si per diferents causes hi ha retards en aquesta descomposició, la matèria orgànica s’acumula formant sòl orgànic i, donat que la reacció és estequiomètrica, l’oxigen que llavors no s’utilitza en la degradació de la matèria orgànica se’n va a l’atmosfera.

On hi ha sòl húmic, orgànic? En els ecosistemes forestals i de praderia de les regions temperades i fredes; aquests ecosistemes són, doncs, productors nets d’oxigen, igual que els aiguamolls, llacs i mars d’aigües verdes, eutròfiques (és a dir, productives). Ben al contrari, en els ecosistemes forestals tropicals no hi ha pràcticament acumulació de sòl orgànic, i en els mars d’aigües blaves i els llacs d’aigües negres, oligotròfiques (és a dir, pobres en nutrients), no n’hi ha de sediments orgànics: tot l’oxigen produït (menys que en els sistemes productius esmentats més amunt) s’ha gastat en la degradació de la matèria orgànica. El balanç net entre producció i consum d’oxigen és zero. La figura adjunta és prou explicativa.

En tercer lloc, cal dir que la concentració d’oxigen és uniforme a tota l’atmosfera i que la concentració actual, del 20%, sembla que ve de molt antic. De “pulmó de la Terra”, doncs, les selves tropicals no en tenen res de res; però d’embornal de diòxid de carboni, d’amortidor del cicle de l’aigua i del clima, de museu de biodiversitat i de rebost i farmaciola, tot. D’embornal de diòxid de carboni, paper importantíssim perquè hi ha un augment d’aquest gas d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera, conseqüència de les combustions naturals i les provocades per l’home i causant del canvi climàtic, els efectes del qual ja fa temps que notem i que, entre altres causes, pot estar a la base dels incendis de l’Amazònia. De museu de biodiversitat, i de rebost i farmaciola d’espècies vegetals i animals que poden donar resposta a necessitats bàsiques de la nostra societat actual: remeis per a malalties de tota mena, aliment per a una població que està experimentant una greu explosió demogràfica, i altres recursos, des de fusta a tints i olis lubricants, passant per gomes i fibres teixibles. D’amortidor del cicle de l’aigua i del clima, en el sentit que un terreny vegetat funciona com una esponja per a l’aigua de pluja, mentre que un terreny nu, desforestat, escup l’aigua i és a l’origen de revingudes i maltempsades, i que a través de la vegetació passa bona part de l’aigua que s’intercanvia entre sòl i atmosfera mitjançant l’evapotranspiració. I el color original d’una àrea forestada, verd, absorbeix una determinada quantitat i qualitat de radiació solar, i en reflecteix unes altres; un terreny forestat, verd, un de roig o groc de sòl nu, i un altre de sòl cremat negre, tenen un albedo diferent, amb la qual cosa l’absorció i la reflexió de la radiació incident varien, i amb elles l’escalfament general de la Terra. I encara... Si se’n poden explicar de coses interessants, sense caure en la bajanada del “pulmó de la Terra”!