Societat

Societat

Acte de reparació

Presenten a Camprodon ‘Infern glaçat’, el documental sobre la tragèdia del Balandrau del 2000, en què van morir nou muntanyencs

A la projecció van assistir un dels supervivents, persones que van intervenir en el rescat i els responsables de la pel·lícula

El supervivent Josep Maria Vilà va recomanar al públic que aprofiti la vida

A la Vall de Camprodon, on pujar muntanyes sempre ha estat no tan sols una afició sinó una necessitat, la gent neix amb les botes posades i té un piolet endreçat al garatge. Una tragèdia com la del Balandrau –que va colpir el país fa vint anys en morir prop d’aquesta muntanya nou muntanyencs experimentats pels efectes d’un torb excepcional– la pots arribar a sentir molt teva si veus el pic des de casa, t’hi has enfilat molts cops i pots posar imatges teves quan t’imagines els escenaris del drama. I a nivell col·lectiu, ni en parlem, si resulta que mitja comarca es va mobilitzar en el desplegament del rescat. No és estrany, doncs, que ahir a la tarda el cinema del Casal Camprodoní estigués ple com un ou (fins allà on ho permetien les distàncies de seguretat) en la projecció d’Infern glaçat, el documental que recrea i rememora els fets del 30 de desembre del 2000, estrenat tot just fa pocs dies. Montserrat Armengou, directora de Sense ficció, el programa de TV3 en què es va emetre la setmana passada el documental, ahir va qualificar encertadament la pel·lícula i la presentació allà d’“acció de guariment, de reparació col·lectiva” pel mal que es va patir a la vall.

Tot plegat va ser molt emotiu, no només pels testimonis, sinó també perquè la pel·lícula il·lustra com l’estimat Balandrau, la magnífica muntanya en què tants i tants s’havien iniciat de petits en això de l’excursionisme, aquell cap d’any esdevenia el Diable amb majúscules. En la roda d’intervencions posterior a la projecció –conduïda per Joan Faig, regidor de l’Ajuntament de Camprodon, i tancada per l’alcalde, Xavier Guitart–, Lluís Tripiana, alpinista maresmenc que en va sortir viu, va assenyalar que voldria que aquells fets i el documental servissin perquè tothom tingués clar que tempestes com aquell torb també poden passar aquí. En aquesta línia de màxim respecte a la muntanya es va expressar el meteoròleg Jordi Cruz (autor de 3 nits de torb i 1 Cap d’Any, el llibre en què es basa la pel·lícula): “A l’hivern, al Balandrau pot fer més mal temps que a l’Everest al maig.” Precisament plasmar la fragilitat humana davant del poder de la natura havia estat una de les raons que la van empènyer a tirar endavant el projecte, va assegurar Armengou, a qui acompanyaven el director del documental, Guillem Cascante, i el productor Tono Folguera.

Les paraules més emotives de la sessió al Casal van ser les d’un altre supervivent, Josep Maria Vilà (el fil conductor d’Infern glaçat), que va intervenir en una videoentrevista feta per la periodista Núria Mayà. Vilà, que va haver de deixar el cos sense vida de la seva companya a la muntanya de Vilallonga i va suportar miraculosament dues nits al ras abans de ser rescatat, va recomanar que aprofitem la vida. La seva defensa del carpe diem va anar acompanyada d’un rotund “no he perdut l’amor a la muntanya”, que potser va sorprendre a més d’un.

Al documental, l’aleshores cap dels bombers voluntaris de Camprodon, Francesc –Cisco– Carola, és qui ressegueix el procés del rescat. A Carola, que aquells dies va patir la mort del seu pare, li tocava ahir agrair la feina dels professionals de tants cossos d’emergències que hi van participar i, sobretot, els voluntaris (“la gent a l’ombra”) encarregats, per exemple, de fer els centenars d’entrepans amb què la gent reposava forces o de preparar les motoserres que s’usaven per tallar el gel abans d’introduir les sondes a la neu. L’aleshores alcalde, Esteve Pujol, va voler subratllar les mostres de solidaritat que va generar la tragèdia i Josep Maria Padrosa, en aquells moments director general d’Emergències de la Generalitat, va destacar, com a lliçó d’aquells dies, l’experiència en el suport psicològic –un fet pràcticament inèdit– que es va haver de donar als familiars.

Tant testimoni en viu i en directe podia haver deixat en un segon pla el documental. Això no va passar perquè si en format televisiu ja és potent, en pantalla de cinema esdevé impressionant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia