Societat

Màrius Torres, l'ànima

Josep Maria Fonalleras tanca avui a La Planeta la XVIII Proposta de Poesia Just M. Casero amb la lectura conferència ‘Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres'

‘És un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l'expressió'

Permetin-me que els parli del que em sembla que és un privilegi per a tothom i per aquesta ciutat. Ara i aquí; en una ciutat que un bon dia va tenir com a mínim dues sorts; l'una és que algú anomenat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calaixos de la lletra que s'hi havia escrit i que s'hi escrivia i sobre els seus protagonistes; i l'altra és que Carles Vivó també hagués començat a obrir finestres i portes en l'imaginari d'unes dones i d'uns homes que havien viscut directament en les negrors més reaccionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i continuen caminant encara sempre juntes. I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sempre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies humanes són tan extremes com potser pensem que són. Però en tots cas concretem: el privilegi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i traspassat el 1942 a Puig d'Olena, al sanatori, i l'objecte és la seva poesia i la seva paraula escrita en cadascun dels gèneres en què va fer incursió... Pensant en la proposta extraordinària –Màrius Torres, una espurna– que van presentar el poeta Antoni Clapés i la rapsoda Montse Vellvehí el 22 de setembre passat a la Casa de Cultura en el marc de l'Ara Poesia-XV Festival de Poesia de Girona, i pensant també en aquesta conferència lectura –Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres– que l'escriptor Josep Maria Fonalleras impartirà avui a la Sala La Planeta sobre el poeta, traductor i assagista. Lluny de fer previsions, potser m'agrada intuir ara mateix que aquest privilegi d'haver pogut acostar-nos a la paraula i a l'univers de Màrius haurà tingut i tindrà –coneixent bé els dos protagonistes– la riquesa d'una singularitat més dedicada a la poesia i d'una altra de més vinculada a la seva prosa: epistolari, assaig i traduccions. Que quedi com a una mera intuïció...

Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Torres és un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l'expressió: és el poeta que busca la musicalitat interna del text (d'això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afectes i les emocions més plenament sentides. Mentre reflexiona sobre el misteri del sentit de l'existència, el poeta parla en primera persona. El jo del poeta líric ressona dins l'abisme de l'ésser, i la seva subjectivitat és purament imaginària; l'emoció íntima només ho és en el sentit que és comuna, universal i compartida per l'altre: el subjecte líric necessita trobar en el lector un semblant amb el qual hauria de poder establir complicitats i intercanviar mots i experiències”... Recuperin ara, per exemple, la Cançó a Mahalta que va musicar Llach i llegeixin després el poema: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga”.

Era el principi: moguin el que calgui remoure i rellegeixin Torres. I visitin també l'exposició sobre Carles Vivó al Museu d'Història de la Ciutat... Bé, i és que amb Torres també arriba Leopardi, Valéry, el seu bon amic Riba, i el gran Pavese; amb Màrius Torres, sempre ve Pavese.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.