la contra
El club dels emprenedors virtuosos
L'Auditori Palau de Congressos de Girona va ser el marc ahir del primer Fòrum Impulsa
Un emprenedor és un individu que té el valor i la sort de tirar una idea endavant. I sol sortir-se'n amb èxit. Ahir en vaig veure molts. I a fe que tan de talent intimida! A la sala simfònica de l'Auditori Palau de Congressos de Girona se n'hi van reunir ahir més de mig miler, convocats per la Fundació Príncep de Girona. Van escoltar-se emprenedors pla més prodigiosos, triomfadors no pas només del món de l'empresa. Vam sentir talents innovadors de l'esport, de l'educació, de la cultura, persones que han treballat per fulminar la pobresa. Líders capaços de provocar canvis de mentalitat.
No sé si hi havia fracassats. Ni sé els fracassos que han tingut abans d'èxits aquells triomfadors. Un professor d'Esade va confessar que ho ha provat dos cops i que confia a iniciar una tercera empresa. Un professor d'Iese va alertar que no n'hi ha prou a tenir una idea bona, sinó que cal desenvolupar-la en el moment oportú, quan n'hi ha necessitat.
A quarts de deu del matí, just abans de començar, Javier Arenas, cap de premsa de la casa reial, i Arcadi Calzada, director de la Fundació Príncep de Girona, ens van alliçonar sobre el Fòrum Impulsa. Fins a les set del vespre no hi haurà etiqueta. Fins aleshores, aniríem casual, que vol dir còmode i sense corbata. Felip de Borbó, espòs de Letícia Ortiz, ho havia decidit la nit abans en un sopar amb patrons, patums i autoritats. Era un casual d'aquella manera: la majoria anaven guarnits, mantenien l'americana posada i la corbata endreçada a la butxaqueta. I les senyores! Què s'haurien hagut de treure (o posar) per anar informals? Aina Clotet, molt formal, va presentar l'acte i va introduir els ponents.
El vestit de l'inventor dels microcrèdits que tantes persones han salvat de la pobresa, Muhammad Yunus, era lluny de la formalitat i de la informalitat occidentals. El darrer premi Nobel de la Pau merescut, va captivar l'audiència amb l'aurèola que té de persona santa. Tanmateix, crec, només ho va fer mentre va enraonar. ¿Quants dels que escoltaven Yunus renunciarien a part de les riqueses –el 10%!!, tan sols– obtingudes per la capacitat emprenedora que els ha fet multimilionaris, per un objectiu noble i filantròpic com el d'eradicar la pobresa al món? Després de Yunus una part de la sala, no pas tota, es va buidar. Va fer la sensació que s'havia omplert per esnobisme, pel fetitxisme d'escoltar un crack veritable, protagonista de la història de la humanitat.
Inés Sanguinetti, en la línia de Yunus, també va emocionar, amb una capacitat enorme de mobilització, i no pas de la gent marginada de l'Argentina que ajuda a desenvolupar les seves aptituds artístiques. Va ser capaç de fer aixecar els sis-cents afortunats dels seus seients i els va fer un assaig de psicomotricitat: van aixecar un peu, ara un altre. Picaven a terra cada cop que baixaven els peus. I ara, piqueu de mans. Els del costat dret a un ritme; els de l'esquerra, a un altre.
De dansa n'hi va tornar a haver havent dinat, per no provocar cap tall de digestió i donar l'oportunitat de fer un cop de cap, una migdiada. La companyia de hip-hop de Pol i Lluc Fruitós va fer una microactuació espectacular. Cada ponència, vídeo o actuació va ser molt breu, per fer passadores, dinàmiques, la vintena d'intervencions que hi va haver. Abans de les conclusions van actuar la companyia de dansa clàssica Jove Ballet de Catalunya. Molt bé. I després la inefable i omnipresent veu virtuosa de Sílvia Pérez Cruz, formant duet amb el músic israelià de hang David Goldschmidt. I, quan interpretaven la segona peça, se'n va anar la llum.
Puff! Ep! Ui, ui, ui!
Endesa va deixar el barri sense llum, l'Auditori també va rebre i, malgrat un grup electrogen d'emergència, vam haver d'esperar un quart perquè es tornés a posar tot a to. Ara ja saben quin pa hi donen! I que s'ho imaginin durant més d'una setmana i amb una fred que pela. I ha fet un any que els Prínceps van quedar encallats a l'ascensor de l'auditori.
I tot això, quan ha costat? Projectar Girona al món per la cara del príncep de Girona, que té un bon accent quan parla català, en públic i en la intimitat, ha costat prop de 400.000 euros, sense comptar-hi la seguretat i la indemnització d'Endesa, que la imagino nou membre del patronat.